LES QUATRE ESPELMES

 

Hi havia una vegada quatre espelmes que cremaven lentament

.

L’ambient era tan silenciós que es podia sentir el diàleg que mantenien.

 

 

La primera va dir:

- jo sóc la pau!

 

les persones no aconsegueixen mantenir-me encesa.

Em sembla que m’apagaré.

 

i, mintvant la seva flama ràpidament, es va apagar.

 

 

La segona va dir:

- jo sóc la fe!

 

lamentablement sóc supèrflua.

Les persones no volen saber res de mi.

No té sentit romandre encesa. 

 

en acabar de parlar, una brisa li va passar suaument per sobre i l’apagà.

 

 

Ràpida i trista  la tercera espelma manifestà:

 

- jo sóc l’amor!

 

no tinc forces per seguir encesa.

Les persones no em fan cas i no comprenen la importància del meu missatge.

S’obliden fins i tot d’aquells que tenen més a la vora i les estimen. 

I sense esperar més, s’apagà.

 

 

De cop...

 

va entrar un infant i veié les tres espelmes apagades.

 

- què és això? No s’hi val!

Havíeu de restar enceses fins al final!. 

I,

en dir això, esclafí a plorar.

 

 

 

Llavors la quarta espelma parlà:

 

No tinguis por, mentre jo resti encesa, podrem encendre les altres. Jo sóc l’esperança!

 

 

 

Amb els ulls brillants, l’infant prengué l’espelma que estava encesa...  i encengué les altres.

 

 

No deixem que l’esperança s’apagui mai dintre nostre!

...i que cada un de nosaltres sapiguem ser l’eina que aquest infant necessita

per mantenir l’esperança, la fe,  la pau i l’amor !!!