Una vegada, era un
rei que va organitzar un concurs de pintura, oferint un gran premi a l’artista
que pogués pintar la millor representació de la pau.
Molts i molts
artistes varen participar en el concurs. Quan s’acabà el termini de
presentació, el rei va fer exposar tots els quadres en una de les seves grans
estances de palau. I durant uns dies passejà i passejà mirant amb atenció cada
una de les obres presentades.
Finalment, el rei
decidí que només n’hi havia dos que li agradaven realment i que havia
d’escollir entre ells.
Un representava un
llac tranquil. El llac era un mirall perfecte amb el reflex d’unes grans
muntanyes plenes d’harmonia en el seu interior. Per sobre hi havia un cel molt
blau amb suaus núvols com de cotó fluix. Tot feia pensar en una representació
perfecta de la pau.
L’altre quadre també
tenia muntanyes, però eren pelades i feréstegues. Per sobre hi havia un cel
furiós, del qual rajava molta pluja i on es veien llampecs. Per un dels
vessants de la muntanya queia un salt d’aigua tortuós i amenaçador. No tenia,
de cap manera, un aspecte tranquil i assossegador.
Però quan el rei el
va mirar de la vora, va veure darrera del salt d’aigua un petit arbust que
creixia en una esquerda de
Aleshores, el rei va
decidir atorgar el premi al segon quadre. Davant l’estupefacció de la cort, el
rei va explicar la seva decisió d’aquesta manera:
Pau no significa
estar en un indret on no hi hagi soroll, problemes o treball dur. Pau vol dir
estar en mig de tot això i restar amb el cor calmat.
Aquest és el
vertader significat de la pau.