LA GUERRA DELS COLORS

 

Un bon dia, els colors es declararen la guerra. Cosa normal, si tenim en compte que cada un d’ells pensava que era millor que els altres.

 

El groc do parava de vantar-se de la seva vàlua, doncs l’or és l’element més valuós de tots. El vermell s’enorgullia de la seva força i el seu poder, ja que és el que està més present en les guerres. El verd no es cansava de lloar la natura, en la qual era el rei.

 

Bé, cada un d’ells parlava tant d’ell mateix, que la discussió va durar hores i hores i es varen barallar molt i molt.

 

Com a conseqüència de tot això, el món va perdre tots els colors.

 

Des d’aquest fet, res de la vida feia cap gràcia, miressis on miressis no podies veure gens ni mica de bellesa.

 

Aleshores, els homes, preocupats, es reuniren per veure què es podia fer.

 

Finalment, decidiren crear un símbol de pau i crearen l’Arc de Sant Martí. En ell hi col·locaren tots i cadascun dels colors i, en acabar, els mostraren els resultats. Els colors, en veure que l’harmonia entre els diferents tons produïa una bellesa difícil de trobar, experimentaren quelcom màgic. S’adonaren que cada un d’ells tenia quelcom que complementava els altres i que cada un tenia un valor específic. En aquest moment precís, els colors decidiren enterrar la destral de guerra i hissar la bandera blanca de la pau, i mai més es tornaren a barallar.

 

Cada persona te potencialitats útils per als altres que, alhora, complementen les dels altres. Ningú no és imprescindible, però tothom és necessari.

 

Sapiguem cercar en nosaltres mateixos i en els altres allò que ens fa únics i respectem-nos mútuament totes les potencialitats.