DOS HOMES A L’HOSPITAL

 

Dos homes, que estaven molt malalts, ocupaven la mateixa habitació d’un hospital. A un d’ells li era permès asseure’s al llit cada tarda, durant una hora, per ajudar-lo a drenar el líquid dels seus pulmons. El seu llit era al costat de l’única finestra de l’habitació. L’altre home havia d’estar sempre estirat panxa enlaire.

 

Ells xerraven hores i hores. Parlaven de les seves mullers i de les seves famílies, de la seva llar i de la feina, de la mili i d’on havien anat de vacances. I cada tarda, quan l’home que tenia el llit arran de finestra podia seure, passava les hores descrivint al seu veí totes les coses que podia veure des de la finestra.

 

L’home de l’altre llit va començar a desitjar que arribessin aquestes estones, en les quals el seu món s’eixamplava i s’omplia de vida amb totes les activitats i colors del món exterior. La finestra donava a un parc amb un llac preciós. Ànecs i cignes jugaven a l’aigua, mentre els infants feien voleiar els seus estels. Els joves enamorats passejaven agafats de la mà, entre flors de tots els colors de l’arc de Sant Martí. Arbres immensos embellien el paisatge, i es podia veure a la llunyania una bellíssima vista de la línia de la ciutat. L’home de la finestra descrivia tot això amb una precisió exquisida, el de l’altra banda de l’habitació tancava els ulls i imaginava l’escena.

 

Una tarda calorosa, l’home de la finestra va descriure el pas d’una cercavila. Tot i que l’altre home no podia sentir la música de la banda, podia veure-ho, amb els ulls de la ment, exactament com ho descrivia l’home de la finestra amb les seves màgiques paraules.

 

Així passaren molts i molts dies. Un matí, la infermera de dia va entrar a l’habitació amb l’aigua per banyar-los i va trobar el cos sense vida de l’home de la finestra. Havia mort plàcidament mentre dormia.

 

Quan el llit fou buit, l’altre home va demanar que el traslladessin al llit del costat de la finestra. La infermera va acceptar encantada, el traslladà i, després d’assegurar-se que estava còmode, sortí de l’habitació. Lentament, i amb dificultat l’home aixecà el cos sobre el colze, per fer el seu primer cop d’ull al món exterior, finalment tindria el goig de veure-ho ell mateix. Va haver d’esforçar-se per girar-se a poc a poc i mirar per la finestra.... on va trobar una immensa paret blanca.

 

L’home va preguntar a la infermera què podia haver motivat el seu company difunt per descriure coses tant meravelloses a través de la finestra. La infermera li va dir que l’home era cec i que no hauria pogut veure ni la paret, y li comentà: "Potser només volia distreure’l a vostè".

 

És una immensa felicitat fer feliços els altres, sigui quina sigui la pròpia situació. El dolor compartit és la meitat de la pena, però la felicitat, quan es comparteix, és doble.

 

Si vols sentir-te ric i afortunat, només has de comptar tot allò que tens i que el diner no pot comprar.

 

L’avui és un regal, per això n’hi diuen present.