PRIMER ÉS L’OBLIGACIÓ QUE LA DEVOCIÓ

 

A la civilització i a la cultura occidentals el gaudi, el plaer i l’oci, no tenen bona premsa, resten relegats a un llunyà segon pla i, per poc que ens descuidem, deixen d’existir. El treball és l’estendard, allò que dignifica, allò que dóna sentit a la nostra existència. Fins i tot, hi ha qui no treballa per viure, sinó que viu per treballar.

 

«Primer és l’obligació que la devoció»- em deia la meva  mare i, també, «qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla». Tant és així, que sovint, quan arriba l’hora de la jubilació, hi ha persones que, en haver de deixar de treballar, entren en crisi perquè no troben la manera de viure sense neguit, sense obligacions i sense maldecaps.

 

La veritat és que conec molt poques persones que, en jubilar-se, es dediquin a conrear la seva relació amb aquells que els envolten, a aprendre a gaudir de les hores sense activitat, a aprendre a gaudir del silenci, de la natura, del mar, de la muntanya. Lluny d’això són capaces d’omplir-se d’activitats, fer tots els cursets del món o, en el pitjor dels casos, fer de cangurs dels nets, cosa que és cansada, però que torna a donar sentit a la seva existència.

 

També cal tenir en compte que, avui dia, a les feines, la responsabilitat creix de forma exponencial. Cada vegada cal treballar més, per aconseguir diners per tenir coses que, possiblement, no són estrictament necessàries per ser feliços, que per mantenir-les hem d’adquirir noves responsabilitats que faran que aquesta espiral creixent es faci interminable. El cert és que ens han  fet creure que els diners fan la felicitat i, per tant, el treball ha passat a ser l’eix central de la nostra existència, l’atur és la catàstrofe, i cada vegada tenim menys estones d’esbarjo.

 

Queda clar, doncs, que l’atur o la jubilació ens posen en contacte amb la crua realitat: ens han educat per treballar. I, quan no tenim feina remunerada, tenim la impressió que no som res, que ja no som útils, que estem en fals, que no som valuosos.

 

I el cert és que som éssers meravellosos, tant si treballem com si no. I també és cert que per viure i ser feliços necessitem molt menys del que ens volen fer creure. Potser el que ens cal és sortir de l’espiral de consum a la que ens tenen acostumats i tornar a la vida senzilla de les coses petites.

 

Podem viure sense televisor, sense mòbil, sense tauleta, sense cotxe, ..., però no podem viure sense respirar. És més, sense respirar, bo i tenir totes les coses del món, podrem viure pocs instants i malament.

 

És urgent que tornem a l’ordre natural, que donem importància a les coses que ho són i que deixem de dependre d’aquelles que no ho són. Poc en farem de tenir-ho tot, si no som capaços de gaudir i de valorar les coses meravelloses que ens envolten i que sovint no costen cap diner.

 

Regina Ferrando i Ferran

12 de maig de 2016