ELS RECONEIXEMENTS

 

Una de les coses que sovint em sorprèn és la manca de capacitat que en general tenim per reconèixer-nos valors positius els uns als altres, sobretot entre els més propers, familiars, amics, companys de treball..., i també que, tot i la tendència generalitzada a trobar més valors positius en els altres que no en nosaltres mateixos, no tenim el costum de fer-los-hi saber.

 

Molt poques vegades ens trobem dient a un altre: “una cosa que m’agrada de tu, és que ets una persona formidable, o una bona persona, o aquella floreta que més us plagui”. Massa sovint el nostre esperit crític, ho és –de crític- només per fer paleses les mancances i molt poques vegades aprofitem aquest tarannà per elogiar qualitats positives. I això ens passa tant en la pròpia valoració com en la dels altres.

 

Hem crescut en la falsa convicció, que els elogis ens conferien una pàtina d’orgull. La moral i el refranyer ens han ajudat a creure que elogiar-nos, estava renyit amb la modèstia, qualitat que està molt més ben considerada. Recordeu sinó les dites “no té àvia” o “alabat ruc que a fira et duc”, quan hi ha algú que explica alguna cosa bona de la seva persona.

 

Tant és així que, si alguna vegada ens dediquem a dir coses boniques a la gent que ens envolta, podrem adonar-nos que es produirà un cert rebuig o una mena de situació incòmoda, i podrem palesar el poc costum que tenim de sentir coses positives i agradables. Aquesta mateixa incomoditat podrem experimentar-la en nosaltres mateixos en el moment que algú ens faci algun elogi o reconeixement. Tot plegat forma part d’una educació amb una determinada exigència que ens fa posar el llistó d’allò que esperem de nosaltres mateixos tant alt que sovint ens és impossible assolir les nostres pròpies expectatives i això ens fa sentir inadequats.

 

Ha arribat el moment que deixem enrere totes les nostres pors de no ser prou bons, totes les gelosies, tots els menyspreus, i ens permetem alegrar-nos i sentir-nos orgullosos de tenir al voltant persones amb un potencial positiu meravellós. Si som capaços d’aconseguir-ho, cal també que comencem a expressar el nostre reconeixement envers els altres. Expressem la nostra admiració i, alhora, sentim-nos també orgullosos de les nostres qualitats positives, que també tenim i que no ens han d’avergonyir. Mostrant-nos tal com som, sense falses modèsties i sense disfresses, podrem fer que els altres gaudeixin de la nostra llibertat i així ells també es podran sentir més lliures.

 

Deixem enrere aquell “què pensaran?”, que no ens sabem treure del cap. Si nosaltres no pensem malament dels altres, els altres no pensaran malament de nosaltres. Recordeu que sempre recollirem allò que hem sembrat. Els nostres pensaments, atrauen pensaments de la mateixa naturalesa. Si som capaços d’aconseguir que els nostres pensaments siguin sempre positius, els pensaments d’aquells que ens envolten, quan pensin en nosaltres, també ho seran. Només es tracta que algú comenci.

 

Regina Ferrando i Ferran

24 de març de 2016