LA FONT DE GAUDI

 

Vivim en un mon trasbalsat i convuls, en el que cada dia podem, si ens ho proposem, fer escandall de l’augment de la injustícia, dels estralls sempre dolorosos de la guerra, dels abusos entre éssers humans a tots nivells, de les constants lluites de poder, de l’augment vergonyant de la riquesa d’una minoria, en detriment d’una gran majoria cada vegada més empobrida...

 

Aquest espectacle, ara per ara inevitable, és el món que ens ha tocat viure; el món que a través de milers i milers d’anys els éssers humans hem anat construint. Tot i que, no ens enganyéssim pas, malgrat el panorama esperpèntic, la consciència global augmenta i el món d’ara és millor que el de fa milers d’anys. El món progressa de bracet amb l’expansió de la consciència global.

 

La gran pregunta per a qualsevol època de l’existència és: què puc fer jo perquè el món sigui millor? I en la nostra resposta a aquesta pregunta rau la capacitat de posar el gra de sorra que ens pertoca a la millora global.

 

I a l’hora de cercar objectius no cal posar el llistó massa alt. No tots estem preparats per a grans gestes, però sí que ho estem per a contribucions tan humils com vulgueu, però imprescindibles si anhelem un món millor.

 

Per tal d’encertar en la nostra aportació, són imprescindibles dues mirades prèvies: la primera interna, per prendre consciència dels nostre estat personal, per adonar-nos de quina és la relació amb nosaltres mateixos, de quina és la nostra escala de valors, quines les nostres mancances; la segona és una mirada externa, al nostre entorn més immediat, per adonar-nos a qui o a què podem ser útils.

 

Però, per damunt de tot, cal tenir clar que la nostra felicitat no depèn del que passi al nostre voltant, no depèn de que el món sigui més o menys just, no depèn de que hi hagi persones més o menys bones al nostre entorn. La nostra felicitat depèn únicament i exclusiva del nostre estat interior, de la nostra coherència interna, del nostre equilibri entre el cos, la ment i les emocions; i, sobretot, en la qualitat de la nostra espiritualitat, de la nostra relació amb allò que ens transcendeix.

 

Quan ens entossudim a fonamentar la felicitat fora nostre, en la parella, en una bona feina, en la millora del veí, en l’abolició de la injustícia, per exemple, errem el tret, i estem abocats a la insatisfacció permanent, perquè en definitiva l’única felicitat brolla de la nostra font interior de pau, d’equilibri, de tranquil·litat.

 

Si dins nostre hi ha equilibri, la nostra felicitat és assegurada i, és més, només quan dins nostre hi ha equilibri, que implica acceptar-nos plenament tal com som, amb totes les nostres avantatges i inconvenients, som capaços d’esdevenir útils per a aquells que ens envolten, perquè som capaços d’estimar-los i respectar-los tal com són i sense esperar res a canvi. I és, precisament, en aquest amor gratuït on rau la nostra principal font de gaudi i de satisfacció.

 

Regina Ferrando i Ferran

18 de juny de 2015