COS I ESPERIT

 

Tots podem comprovar el pas del temps, quan contemplem el creixement d’aquell enciam de l’hort, d’aquella albergínia que s’ha inflat durant la nit o del lliri de l’ibiscus que s’obre un bell matí i engalana el nostre menjador; quan ens trobem un conegut que fa anys que no vèiem, quan ens costa reconèixer l’adolescent que havíem conegut d’infant i, indiscutiblement, quan, en el decurs dels anys, ens mirem al mirall. Així, constatem que hi ha un canvi constant en tot allò que anomenem matèria, amb cicles més o menys duradors, que encadenen processos de naixement - mort - renaixement.

 

En els éssers vius, però, no tots els seus components es redueixen a la matèria, sinó que comptem amb parts subtils, etèries, invisibles, no mesurables i no quantificables. Aquesta invisibilitat que ha fet que filòsofs i pensadors de tots els temps s’hagin esmerçat a demostrar-ne l’existència, uns, i d’altres, a negar-la.

 

Avui, cada vegada es pot parlar més d’aquest component invisible de la vida, que alguns anomenen energia, d’altres alè vital, i molts d’altres s’entossudeixen a negar-lo. El cert és que contemplar la possibilitat de la seva existència fa que la percepció de l’univers canviï radicalment i, alhora, provoca un enfrontament, avui per avui  encara irreconciliable, entre defensors i detractors.

 

Des de la pertinença al conjunt dels defensors de l’existència d’aquest component vital invisible a la nostra mirada i imperceptible a la nostra encara rude percepció, experimento en mi mateixa, cada vegada més, la seva presència i el seu poder, havent esdevingut el component que em caracteritza com a ésser humà, personal i intransferible com tots els altres, però amb una característica que el fa únic: la seva eternitat.

 

Així, doncs, hi ha una part de nosaltres mateixos que roman inalterable malgrat el pas del temps. Es tracta de la nostra part immaterial, la més genuïna, la més autèntica. Tant és així, que, si per un d’aquells atzars de la vida, no tinguéssim miralls per contemplar l’evolució del nostre cos, ens costaria molts prendre consciència de la nostra edat, perquè allò que no es veu, no segueix el procés de naixement - mort - renaixement de la matèria, sinó que roman inalterable en el decurs dels anys.

 

Si el cos és l’instrument que limita la nostra part visible i ens diferencia dels altres, l’esperit és l’essència que ens unifica. Quan vivim únicament des de la nostra corporalitat, ens sentim separats i aïllats. En canvi, la vida espiritual ens fa prendre consciència d’aquesta pertinença a un tot que ens inclou, ens alimenta, ens transcendeix, i fa desaparèixer tota diferència, tota limitació, tota separació.

 

Cos i esperit conformen el nostre ésser aquí i ara. L’un sense l’altre són font d’insatisfacció, junts són l’eina que ens permet ser feliços i, alhora, ser un regal per a aquells que ens envolten.

 

Regina Ferrando i Ferran

4 de juny de 2015