HABITAR EL PRESENT ENS FA LLIURES

 

De la correlació entre la realitat i les pròpies expectatives, en depèn el nivell de satisfacció de cadascun dels éssers humans que habitem el planeta, tenint com a expectatives el conjunt de fites que volem assolir, la nostra visió d’allò que creiem que hauria de ser la nostra vida. En la mesura que les expectatives coincideixen amb la realitat ens sentim satisfets, el cas contrari és font d’insatisfacció.

 

Des de la perspectiva que la vida ens dóna en cada instant allò que necessitem per créixer, hauríem de considerar la possibilitat de fer un exercici constant d’acceptació de la realitat. Acceptació que no vol dir resignació, sinó tafaneria a voler entendre el perquè d’allò que la vida ens posa al davant. Hem de voler saber què hem d’aprendre de cada situació, sobretot d’aquelles vivències que no ens plauen, revisant, alhora, el nostre grau de flexibilitat per emmotllar-nos a cada nova oportunitat, talment l’aigua s’adapta a la forma que la conté.

 

Des de la nostra visió parcial del món, massa sovint ens neguitegem perquè la nostra vida no és com a nosaltres ens agradaria que fos. Ens manca la confiança de creure que estem en el moment oportú i en la situació adequada. Pot passar que ens fixem expectatives inassolibles i que el neguit d’assolir-les ens impedeixi viure plenament el present. Tendim a culpar els altres de la nostra dissort, sense adonar-nos que en el fons allò que conforma el nostre present és la col·lecció de decisions que instant a instant anem encadenant.

 

L’acceptació de la realitat passa per no barallar-nos-hi malgrat no coincideixi amb allò que teníem previst. Pot ser que, quan una expectativa no s’acompleix, sigui perquè no ens convé o perquè interiorment no estem preparats per assolir-la. Un bon exercici d’humilitat rau a voler esbrinar quina part de nosaltres mateixos impedeix aconseguir allò que desitgem i fer tot el què estigui al nostre abast per canviar-ho, però també podem descobrir que allò que desitjàvem no ens convenia en absolut i que entossudir-nos-hi acaba essent una despesa inútil d’energia.

 

Per contrarestar les nostres mancances, somniem amb insistència que un dia serem lliures. Lliures de l’esclavatge de nosaltres mateixos, de les nostres pors, dels nostres aferraments al passat. Lliures de viure sense necessitat d’aprovació, lliures de viure sense haver de demostrar res a ningú, ni tant sols a nosaltres mateixos, lliures de la dictadura de les expectatives i lliures de la càrrega de les nostàlgies.

 

I mentrestant, ens esmerçarem amb totes les nostres forces a conrear amb delectança la vivència plena del present, gaudint al màxim de cada instant, de cada mirada, de cada gest, de cada paraula; a no perdre més temps contemplant-nos el melic, posant la mirada en l’esguard dels altres, sempre des de la certesa absoluta que hem estat creats per ser feliços, fent feliços aquells que ens envolten. Tot plegat, convençuts que la felicitat no és una fita a aconseguir sinó una manera de viure, de veure i de relacionar-nos, des de l’amor i l’acceptació incondicionals, que haurien de ser la nostra empremta més genuïna.

 

Regina Ferrando i Ferran

14 de maig de 2015