L’EQUILIBRI ENTRE DONAR I REBRE

 

El tret diferencial dels éssers humans, respecte d’altres espècies, és la nostra capacitat d’estimar-nos de forma conscient. L’amor és la nostra expressió més genuïna, aquella que ens caracteritza, ens humanitza i ens fa més feliços.

 

Perquè l’experiència d’amor sigui completa, però, cal que es doni un equilibri entre les nostres capacitats d’estimar i de ser estimats. El nostre ésser ha d’esdevenir absolutament permeable a l’amor, tant per aquell que emana del nostre cor, com pel que ens arriba d’aquells que ens envolten. Així, l’amor, perquè sigui complet, requereix dues actituds bàsiques, per una banda l’actitud de servei incondicional i, per l’altra, la de l’agraïment sincer.

 

No sabem estimar si no som capaços de posar-nos al servei dels altres, oblidant-nos de nosaltres mateixos i, alhora, continuem sense saber-ne si no som capaços d’acceptar l’amor que ens arriba dels altres sense violències internes, sense falses modèsties, sense escrúpols inútils.

 

Els valors que hem rebut aquells que tenim més de cinquanta anys, són clars a l’hora d’estimar. Tenim sort que la nostra actitud de servei acostumi a estar a flor de pell i disposada a traspuar amatent per amarar aquells que ens envolten. La capacitat de rebre, però, sovint està una mica rovellada i ens resistim a acceptar sense resistències els compliments dels que intenten estimar-nos. Podrem adonar-nos d’aquesta mancança, quan ens descobrim, per exemple, davant de qualsevol oferiment dient “si només ho has de fer per a mi, no cal que ho facis” o davant de qualsevol regal, dient “no ho havies d’haver fet”, en lloc del “gràcies!” que realment tocaria.

 

La nostra felicitat s’alimenta del nostre equilibri en l’amor. La capil·laritat entre la capacitat d’estimar i la capacitat de rebre equilibren la nostra capacitat d’estimar que bascula sempre entre les dues direccions, de dins a fora i de fora a dins.

 

Sovint, però, ens pot ser molt més fàcil estimar i fer la vida fàcil als altres, que rebre amb complaença i agraïment tot allò que ens arriba, sense sentir-nos incòmodes, aclaparats o amb una sensació de “no merèixer”. Però, perquè la nostra capacitat d’estimar i la d’aquells que ens envolten sigui plena, hem de ser generosos, no només amb l’amor que flueix de nosaltres, sinó a l’hora de permetre que l’amor d’aquells que ens envolten pugui expressar-se lliurement i ser efectiu en les seves intencions. Hem de fer-nos conscients que l’amor que ens arriba dels altres és l’expressió genuïna de l’amor universal, que es fa evident quan desapareixen totes les resistències i totes les forces s’equilibren. Així, augmentarà la nostra capacitat d’estimar en la mesura que augmenti la nostra capacitat de ser estimats. L’una sense l’altra ens condemnen bé a la insatisfacció, bé a l’egoisme. Si tenim en compte que la nostra expressió més genuïna és l’amor, si realment volem seguir el camí de retorn al creador, hem de maldar per fer-nos-hi permeables, surti d’on surti, vingui d’on vingui.

 

Regina Ferrando i Ferran

26 de febrer de 2015