ELS CANVIS PERSONALS

 

La vida, en el decurs de la història, sempre ens presenta possibilitats de canvi que esdevenen reptes personals o col·lectius. Enguany, però, la feina se’ns ha acumulat. Iniciem el darrer mes d’un any apassionant, un any trepidant en tots els aspectes, acompanyat, com tots els períodes de canvi, per infinitat de dubtes, d’indecisions, de pors, d’incerteses, d’entrebancs i, alhora, d’il·lusió i d’esperança.

 

Avui, però, no us vull parlar de canvis a nivell col·lectiu, sinó de canvis a nivell individual. Us vull parlar d’aquells moments en què la vida ens situa entre l’espasa i la paret, per fer-nos adonar que hi ha alguna cosa que no fem bé, que degut a les nostres mancances ens estem equivocant, que la nostra escala de valors més que ajudar-nos ens empresona, i que per continuar endavant amb coherència i llibertat, cal introduir canvis en la pròpia vida, en la pròpia visió de les coses, en la manera de moure’ns, en la forma de relacionar-nos.

 

Hi ha canvis que, a nivell personal, comporten un mínim esforç, però n’hi ha d’altres que t’ho fan qüestionar tot. Aquestes situacions radicals són aquelles que, ben aprofitades, representen el major repte que mai se’ns ha posat al davant. Són moments en els quals hom s’adona que cal passar de la teoria a la pràctica, perquè ja no n’hi ha prou amb bones intencions. És justament quan hom deixa de fer responsables els altres de les pròpies mancances i se submergeix a forjar des de la llibertat personal la pròpia existència, malgrat tots els interrogants que això pugui representar.

 

Els canvis radicals no són fàcils ni difícils, simplement són; i el seu èxit depèn de la magnitud de la motivació que els provoca. Per això, en un món on el procés de canvi constant s’esdevé a una velocitat vertiginosa, estem obligats a viure plenament centrats en el present si no volem perdre’ns l’oportunitat de redreçar la nostra vida per ser millors.

 

No ens podem permetre que la mandra ens faci defugir la responsabilitat, o que la por ens faci negligir a l’hora d’afrontar els nous reptes. Cal que, amb urgència, revisem la nostra escala de valors i prenguem consciència de la nostra col·lecció de presons personals que ens impedeixen veure les coses amb claredat.

 

Fet això, cal no oblidar-se mai de l’existència dels altres, que ens ofereix la possibilitat de progressar amb més força, gràcies a l’amor, que és ajuda mútua, que és amistat, que és solidaritat, i que és, en definitiva, el mirall on podrem descobrir-nos i la crossa amorosa i lleial on podrem recolzar-nos.

 

Però, per damunt de tot, cal ser valent a l’hora de fer dissabte dels vells esquemes, dels vells pensaments, de les velles seguretats, i alhora, hem de ser audaços per llançar-nos al buit de l’existència amb l’esperança posada únicament en la força que ens ha precedit, ens ha creat, ens transcendeix, ens estima des de sempre i ens és fidel per tota l’eternitat.

 

Regina Ferrando i Ferran

4 de desembre de 2014