GESTIONAR LA PÈRDUA

 

Molts d’aquells que tenim costum de fer servir l’ordinador, sabem per experiència que, en qualsevol moment, per un caprici de l’atzar i per causes que sovint s’escapen del nostre control, l’ordinador que tenim pot morir, emportant-se en el decés tota la informació acumulada en el decurs d’hores i hores de recopilació. Aquest és un d’aquells moments catastròfics, que fan que de sobte ens sentim despullats i orfes d’una informació que ja se’ns ha fet imprescindible, cosa que, en el pitjor dels casos, que és quan la informació és irrecuperable, ens obliga a recomençar de zero la nostra col·lecció. Per això, després d’una experiència d’aquest tipus, molts de nosaltres ens afeccionem, amb una tossuderia gairebé neuròtica, a les còpies de seguretat, a fi d’estalviar-nos reviure la mateixa catàstrofe.

 

La nostra capacitat de gestionar situacions com la que acabo de descriure, ens donarà una visió objectiva de la nostra facilitat per adaptar-nos als daltabaixos que ens obliguen a recomençar de bell nou, sense que la memòria històrica i l’experiència ens serveixi de gran cosa.

 

Recomençar de zero precisa sempre una gran dosi d’acceptació de la realitat, per no perdre els papers i, també, de tones de confiança en el procés de la vida, que ens permetin no sentir-nos massa incòmodes davant de situacions de pèrdua sobtada i no desitjada.

 

Qualsevol pèrdua comporta sempre un procés de dol, que serà més o menys suportable i més o menys durador, depenent de la importància que nosaltres vulguem donar a la pèrdua mateixa. Vivim, doncs, processos de dol no només per la pèrdua d’éssers estimats, sinó amb la pèrdua de qualsevol cosa que, de sobte o lentament, desapareix. Per aquesta regla de tres, cada dia podem viure el dol del dia anterior que s’ha esvaït, de la feina perduda, de l’amic absent, del moment que mai no tornarà, dels dies feliços viscuts, de l’experiència desaprofitada, ...

 

En qualsevulla de les situacions, si som capaços d’observar-nos des de fora, ens adonarem de la relativitat de tot plegat i de la fragilitat de cada una de les vivències. Perquè, en definitiva, tots i cadascun de nosaltres (ningú no se’n salva), marxarem d’aquesta vida de la mateixa manera com hi hem arribat, sense cap seguretat, sense res a les butxaques, només, això sí, amb la certesa de l’Intangible i l’Inabastable que haguem estat capaços de descobrir i de reconèixer. Ni allò que hem perdut ni allò que encara ha d’arribar, no serveixen de ben res si no som capaços de viure intensament cada instant convertint-lo en un moment feliç per a nosaltres i per a aquells que ens envolten.

 

Així, cada inici representa irremissiblement una pèrdua i la consciència plena en aquesta realitat ens permetrà viure cada instant com si fos el darrer. Però, alerta, no ho oblidéssim pas, si bé cada instant de la nostra vida és únic i irrepetible, la nostra felicitat depèn no de l’instant en sí, sinó de la nostra capacitat de viure’l des de l’amor, la serenor i la confiança més absoluta.

 

Regina Ferrando i Ferran

20 de novembre de 2014