LA SOLEDAT, UN SÍMPTOMA

 

Tots i cadascun de nosaltres té a la vora persones que es passen la vida lamentant-se de la seva solitud. Són éssers que viuen enfangats en el victimisme i se senten dissortats de no poder compartir la vida amb ningú. Romanen a la seva llar, enfonsades en la tristor, esperant que algú entri per la porta per, en la majoria de casos, abocar-los la seva dissort, amb la qual cosa l’únic que aconsegueixen és estar més soles. Aquesta manera, certament negativa, de viure la vida, sovint té relació amb la nostra capacitat de donar i rebre. Quan creiem que la felicitat ens ha de venir de fora, quan el nostre objectiu primordial està ancorat en rebre, sense que donar entri en els nostres càlculs, la vida s’esdevé un tràngol feixuc.

 

L’ésser humà és social per naturalesa i, certament, se sent realitzat quan pot compartir. Ara bé, compartir requereix estar disposat a sortir d’un mateix, deixar de mirar-se el melic i voler trobar la manera de fer felices les persones que t’envolten, més que llepar-se constantment unes ferides, produïdes en moltes ocasions per la pròpia manca de generositat. Sense la predisposició indispensable de viure abocats als altres, la solitud és l’única recompensa.

 

Una manera de deixar d’estar sol, rau a posar-se en moviment a la recerca d’altres éssers humans que necessitin atenció. De ben segur, hi ha moltes persones al nostre voltant, amb problemes de mobilitat, que agraeixen la visita d’algú que els posi en contacte amb l’exterior. Hi ha també molts malalts, en fase terminal, que si poden estar acompanyats pateixen menys. Hi ha moltes persones invidents que agraeixen la companyia d’algú que els llegeixi un llibre. Hi ha, en definitiva, i si hi estem disposats, moltes maneres de sortir d’un mateix per fer feliços els altres.

 

Aquesta actitud de donació desinteressada és la font d’amor veritable, que omple de sentit la nostra existència, ens retorna el goig de viure i, en la seva absència, la felicitat no pot florir.

 

El fet de no tenir parella per compartir, no és una condemna a la solitud si estem disposats a donar. Sempre hi ha qui necessiti el nostre amor amb una mirada, una frase amable, una abraçada o qualsevol altre gest que sigui un regal.

 

No hem d’esperar que la felicitat truqui a casa nostra, ni malmetre el nostre temps en lamentacions egoistes. No deixem que la negativitat ens envaeixi i ens aïlli de l’entorn. La felicitat neix en el nostre interior, no fora de nosaltres, i s’il·lumina en el moment que prenem consciència de formar part d’un Tot que ens ha creat, ens estima des de sempre, ens acompanya i ens protegeix

 

Només ens sentirem sols, quan estiguem tancats en nosaltres mateixos. Aquesta és la solitud irremeiable. Si aquesta és la nostra situació, prenguem-ne consciència, sortim fora, cerquem algú que necessiti el nostre amor i estiguem disposats a donar-ho tot. Només d’aquesta manera, en l’acte de compartir, realitzem la nostra principal comesa que esdevé, alhora, la nostra millor recompensa.

 

Regina Ferrando i Ferran

13 de novembre de 2014