EL RESPECTE, LA MARE DELS OUS

 

El passat mes de juliol, en una mamografia de control, em van detectar un càncer al pit. Aquest fet que, imagino que com tothom, vaig rebre com un sotrac, ha obert un horitzó nou en la meva manera de veure el món i de viure els esdeveniments, determinant una vivència plena i conscient del present i, alhora, l’abandonament automàtic tant de projectes a llarg termini, com de l’interès per coses supèrflues que havia permès que ocupessin espais de la meva vida.

 

Cal tenir en compte que, si bé és cert que el càncer, avui per avui, és una malaltia amb grans possibilitats de tractament, també és cert que degut a la seva llarga història, està estigmatitzada i et fa prendre consciència de la possibilitat, sempre existent per altra banda, de morir. El fet de tenir un càncer et fa entrar a formar part d’un col·lectiu, cada vegada més nombrós, d’éssers humans que, per força, miren la vida des de la immediatesa, donant valor a totes i a cadascuna de les circumstàncies. Cada situació és única i irrepetible i el càncer te n’atorga consciència plena. En el meu cas, em fa viure amb plenitud, tal i com jo feia temps que pensava que s’havia de viure, però que mai m’hi havia esmerçat prou, perquè sovint em distreia amb irrellevàncies i, també, em fa conrear, amb amor i fruïció, la relació íntima amb el creador, que em m’atorga confiança plena en el procés.

 

Hi haurà temps de compartir amb tots vosaltres els avantatges de viure un càncer en pròpia carn, perquè en té moltes, malgrat que pugui sembla tot el contrari. Avui, però, m’agradaria comentar un fet, que m’ha sorprès i continua sorprenent-me cada dia, i és la reacció de les persones que t’envolten en assabentar-se de la malaltia. Els oncòlegs i alguns amics, que n’havien patit, em van dir: mira endavant i, sobretot, no t’escoltis ningú, tingues coratge i confiança. Grans consells! Perquè la realitat és que molta gent s’entossudeix a explicar-te tot el que t’ha de passar, que coneix sempre de bona mà, quan la realitat és que res del que li ha passat a un altre té necessàriament perquè passar-te a tu.

 

El cas es que hi ha una gran propensió, per sort no per part de tothom, a voler explicar-te amb pèls i senyals totes les adversitats que comporta la malaltia, quan la realitat del malalt és que intenta viure de la millor manera possible el dia a dia, sense capficar-se massa en els esdeveniments que encara han d’arribar. Aquesta realitat que s’ha de viure, perquè és el que toca, et fa fet prendre consciència de la facilitat que tots tenim de parlar en excés, sobretot quan a l’altre li passa quelcom que s’escapa del nostre control i ens supera emocionalment.

 

La mare dels ous, com en tantes altres coses, és el respecte per l’altre. Tinguem clar que a tots els malalts els fa bé sentir-se estimats. Amor  que és respecte, que és suport, que és servei, que és companyia, que és escolta, que és gest i no gran cosa més. Estalviem-los, si podem, les nostres projeccions, les nostres pors, els nostres neguits, sapiguem, això sí, ser-hi a prop i escoltar amb atenció, sense perdre mai de vista que cada malalt és únic i irrepetible, i les solucions que són bones per a nosaltres o per algú proper, no ho són, necessàriament, per a tothom.

 

Regina Ferrando i Ferran

30 d’octubre de 2014