ESTIMAR I SER ESTIMATS

 

De l’estat de la nostra ment, en depèn el nostre nivell de felicitat, ja que depenent dels aferraments de la nostra ment al passat, serem capaços de viure el present amb més o menys intensitat. Tenint en compte que el present és el nostre únic moment de poder, hem d’estar molt amatents als aferraments al passat, font de sentiments de culpa i ressentiments, que ens fan projectar un  futur incert, insegur i ple de pors i, tot plegat, ens empresona en la ment impedint-nos viure aquí i ara i malbaratant l’únic instant en què podem estimar i ser estimats.

 

L’Amor, ho hem dit sovint, és l’única resposta a totes les nostres impotències. Un instant d’Amor ens capacita per vèncer tots els esculls del món. Molt sovint, però, no sabem fer concret el nostre amor i, també, massa sovint, sentim escrúpols a l’hora de rebre’l, per manca de reconeixement i autoestima.

 

El primer pas per poder estimar i ser estimats és l’acceptació de les mancances pròpies i alienes, acceptació de la realitat que ens duu a la pau interior i ens deixa fluir, fent-nos permeables al corrent d’amor universal que ens habita i ens envolta.

 

Concretar l’Amor no significa haver de fer grans gestes, significa, això sí, no perdre mai de vista que no estem sols, que al nostre voltant hi ha persones que sofreixen com nosaltres i que possiblement és a les nostres mans fer-los la vida més agradable. Estimar és, per exemple, cedir el pas a una altra persona a l’entrada o sortida d’algun lloc o oferir-li l’únic seient lliure de l’autobús, aparcar el cotxe de manera que no impossibiliti que d’altres també puguin aparcar, ser acollidors a casa nostra, regalar aquell regal que sabem que agradarà i no aquell que ens agrada a nosaltres, en definitiva, viure sempre fora de nosaltres mateixos, disposats a fer feliços els altres sense esperar res a canvi.

 

Però no només es tracta de saber estimar, sinó, també, de ser capaços de rebre l’estimació dels altres sense obstacles personals, des de la senzillesa agraïda. Si tenim escrúpols i sensacions de no merèixer quan algú ens estima, reflexionem sobre la nostra resistència a acceptar-nos plenament, com a éssers únics i irrepetibles. Si no ho fem així, podem caure en la temptació de la necessitat de manipular per aconseguir un reconeixement que nosaltres mateixos boicotegem.

 

L’amor és un cabal universal inesgotable que ens amara i ens envolta. Tant bon punt som capaços d’acceptar la realitat i fer-nos permeables a aquesta força transformadora, també som capaços de transformar-nos i transformar allò que ens envolta. L’única cosa que ens allunya d’aquesta possibilitat és la nostra presó interior, el nostre egoisme, que ens aïlla i ens impermeabilitza a l’Amor universal.

 

No permetem que la ment ens faci fora del present amb pors i culpes inútils. Acceptem-nos i acceptem incondicionalment, obrim-nos a la vida i visquem el present, per esdevenir surfistes incansables de l’oceà de l’amor. Estimem amb gratuïtat i tossuderia, i deixem-nos estimar amb agraïment infinit.

 

Regina Ferrando i Ferran

19 de juny de 2014