LLIBERTAT D’ELECCIÓ

 

L’escala de valors de la nostra societat ha canviat en els darrers 50 anys. Un dels aspectes que ha canviat radicalment és el que fa referència al grau personal de llibertat d’elecció. Per exemple, a aquells que vam néixer entre els 50 i els 60, ningú no ens va preguntar si volíem treballar o no, sabíem que ho havíem de fer i com més aviat millor. Així és que, molts de nosaltres, als 14 anys vam encetar la primera feina, fos quina fos (el més important era contribuir a l’economia familiar), i, si volíem estudiar, ho havíem de fer combinant-ho amb el treball. En aquest sentit, no hi cabia la lliure elecció, les coses eren com eren i ningú no es plantejava altra alternativa. La nostra educació social estava totalment enfocada al treball i, arribats als 14 anys, érem feliços de poder fer-ho, perquè així ens ho havien inculcat i perquè el treball ens incorporava al món dels adults, deixàvem de ser una càrrega, per ser partícips de ple dret.

 

La major part dels nostre joves, en canvi i sortosament, han tingut l’oportunitat de poder seguir estudiant, sense càrregues laborals, i de poder escollir amb llibertat el moment d’incorporació a tasques remunerades. Alhora que han rebut una educació més d’acord amb els seus interessos personals, que als interessos socials.

 

Si em permeteu una reducció a la mínima expressió, obviant l’escala de grisos, podríem dir que la diferència entre ambdues formes de pensar, rau en la capacitat d’elegir el propi camí, cosa que la generació actual té i que a les generacions que superem la cinquantena ens ha mancat. Molts de nosaltres ens adonem que sempre hem fet el que tocava, sense plantejar-nos grans alternatives i que, en comparació amb el corrent actual, no hem desenvolupat la nostra capacitat d’elecció.

 

Arribats a aquest punt, aquells que hem estat «damnificats» pel pensament únic, cal que hi posem remei. Una de les riqueses de l’ésser humà és, possiblement, aquesta capacitat d’elecció que ens fa únics i diferents els uns dels altres. Hem de ser capaços de descobrir que anar contracorrent no significa estar en contra de ningú, sinó que forma part del mecanisme d’enriquiment social. La nostra opinió i el nostre capteniment és tant respectable com qualsevol altre, i la suma de tots constitueix el bé més preuat de la comunitat.

 

Ara bé, la llibertat d’elecció personal requereix grans dosis de respecte, sense el qual una societat no pot ser viable. Hem d’aprendre a conviure amb les diferències, no com una amenaça, sinó com un enriquiment, deixant-nos amarar per l’entorn, en la mateixa mesura que hi incidim. Hem de saber reconèixer, també, que tot és possible, que totes les oportunitats estan obertes, que les limitacions són a la nostra ment, que allò de “s’ha fet sempre així” ja no té validesa, cosa que obre una infinitat de possibilitats que pot arribar a produir-nos un cert vertigen, perquè ens obliga a ser constantment éssers actius, i que, de cap de les maneres, no podem defugir. Procurem, doncs, que no ens faci mandra fer ús de la nostra llibertat d’elecció, i, alhora, entossudim-nos a respectar la dels altres, des de la seguretat absoluta que la riquesa rau indefectiblement en la suma.

 

Regina Ferrando i Ferran

5 de juny de 2014