LES TOXINES EMOCIONALS

 

Hi ha un seguit d’emocions que ens impedeixen créixer com a éssers humans i, alhora, ens incapaciten per estimar. Són emocions que ens empresonen en el passat i en el nostre intel·lecte, i tenyeixen la nostra vida amb tons grisos. Aquestes emocions tenen unes arrels profundes en el nostre inconscient i, per tant, no es poden eradicar amb mètodes intel·lectuals. Estan arrelades en la nostàlgia, la culpa i la por. La nostàlgia i la culpa ens tenen aferrats al passat, bé per l’enyor d’etapes millors de la nostra vida, bé per la sensació de sentir-nos ferits o d’haver ferit algú. La por és la conseqüència de les altres dues i ens ancora en el futur: si en el passat ens han ferit o hem ferit, pot tornar a passar. Així mateix, si ara estem pitjor que abans,el futur pot ser encara pitjor.

 

Aquests arrelaments a passat i futur, ens impedeixen veure i viure el present amb llibertat i innocència i, si no hi fem res, van forjant un seguit de comportaments tòxics que ens van destruint com a éssers humans. perquè ens impedeixen valorar-nos, ens fan sentir inadequats, ens limiten les decisions i ens enfonsen en la impotència. Són emocions que intentem amagar, perquè no ens agraden, però que com més reprimim més fortes es fan. Entre aquesta col·lecció hi podem trobar la gelosia, la timidesa, l’enveja, la manipulació, la vergonya, la tristesa, l’ansietat, la impossibilitat de viure en soledat, la ràbia, l’ira, l’orgull, la rebel·lia, el ressentiment, la incomprensió, la confusió, la necessitat d’evasió, etc. Són conductes que modifiquen la nostra essència i ens fan veure els altres més com a adversaris que com a companys de camí. Són malalties de la ment que, transformades en emocions destructives, poden arribar a emmalaltir-nos físicament.

 

Si reconeixem en nosaltres alguns d’aquests comportaments que ens limiten, i estem disposats a transformar la nostra existència, cal que fem alguna cosa per alliberar-nos-en. D’entrada, cal acceptar-los, deixant d’alimentar el nostre magatzem de culpabilitat, perquè en definitiva no són altra cosa que mecanismes que ens permeten sobreviure a qüestions que ens el passat no hem sabut resoldre adequadament. Sense acceptació no hi ha transformació. Després, hem de tenir present que, per sort o per desgràcia i sense que sigui cap mèrit, són comportaments que compartim amb la resta de la humanitat. Tothom, qui més qui menys, en el seu inconscient col·lecciona històries que, per incapacitat, en el moment que han passat, no ha resolt satisfactòriament.

 

Però el més important és que hi ha un mecanisme infalible per fer saltar pels aires tots aquests comportaments. A cada instant podem, si realment ho volem, desempallegar-nos-en. L’única solució rau a viure el present amb tossuderia, i això vol dir deixar de mirar-nos el melic, sortir de la nostra presó mental i posar-nos al servei d’aquells que ens envolten. Només amb la mirada fita en els altres, vivint plenament el present, podrem dissoldre totes les toxines emocionals i serem capaços d’acceptar-nos i acceptar els altres tal com són, d’estimar i estimar-nos; d’acceptar la realitat tal com és i, així, poder transformar-la. L’amor és la nostra característica principal, la nostre essència. No permetem que res l’emmascari.

 

Regina Ferrando i Ferran

15 de maig de 2014