VAN ERRATS ELS QUE NO PENSEN COM NOSALTRES?

 

Una gran part de la història de la humanitat està determinada per l’existència de dos bàndols: el bàndol dels bons i el bàndol dels dolents, per dir-ho ras i curt; el bàndol dels que pensen com nosaltres i la resta. Tant en les pel·lícules de l’Oest com en totes aquelles que descriuen guerres, com que en la seva gran majoria són fetes pels vencedors, s’acostuma a retratar els guanyadors, els forts, com a bons i a criminalitzar els perdedors, els dèbils, com a dolents.

 

També, en les nostres relacions tendim, si no hi parem atenció, a aquesta visió simplista i distorsionada de la realitat, entenent com a bons o com a encertats els que són de la nostra manera de pensar, i com a dolents o errats aquells que no pensen com nosaltres.

 

Com en moltes coses de la vida, la gran contradicció s’esdevé quan som capaços de posar-nos en la pell dels indis, i prenem consciència del genocidi cultural i social comès per aquells que sempre guanyen amb l’aparició del Cinquè de Cavalleria.

 

La cosa es complica, encara més, quan en la societat actual entenem com a bons els rics i com a dolents els pobres. Així, els opulents americans són capaços d’erigir-se en policia del món i perpetrar genocidis a tort i a dret, mentre la societat benestant s’arrenglera al seu costat i, fins i tot en alguns casos, li dóna suport.

 

Però a mesura que la societat canvia i s’inverteixen alguns rols, en la mesura que societats que teníem per febles, com ara la Xina o bé l’Índia, estan esdevenint potències econòmiques emergents, les nostres conviccions trontollen, perquè, ves per on, els dolents s’estan tornant bons! I què passa quan ens adonem que aquells que teníem per bons ens estan ensorrant en la misèria? Potser la conclusió és que no hi ha ni bons ni dolents, sinó interessos particulars que tots defensem a ultrança, sense voler veure si, pel camí, perjudiquem els altres.

 

No gaudirem de cap relació humana de qualitat, si no som capaços de posar-nos en la pell de l’altre, sigui qui sigui, i d’intentar veure el món amb els seus ulls. Qualsevol decisió presa sense tenir en compte això, té molts punts per ser una decisió errònia o, si més no, injusta.

 

Només vivint a cavall del respecte més absolut per l’altre serem capaços d’establir relacions d’amor vertader, d’igualtat i de gaudi; famílies on permetem el creixement de tots i cadascun dels seus membres; ambients de treball agradables i potenciadors de la creativitat individual en bé del conjunt; nacions amb un repartiment just de la riquesa i solidaries amb la resta del món, i polítics honestos que posin, de veres, el bé comú per davant dels interessos particulars o de partit.

 

No oblidem mai que la veritat absoluta no és més que la suma de totes les petites veritats individuals. No caiguem en la temptació d’arrenglerar-nos sempre al bàndol dels bons, menystenint els altres, i aprenguem a escoltar sense judicar.

 

Regina Ferrando i Ferran

27 de març de 2014