MORIR PER SOBREVIURE

 

Les notícies esgarrifoses que es multipliquen, dia rere dia, provinents de la frontera amb el Marroc, han de fer-nos reflexionar profundament sobre la nostra escala de valors com a societat. En plena era de la globalització, urgeix que siguem capaços d’eradicar aquells comportaments que, a escala mundial i sostinguts en el temps, han fet que hi hagi les desigualtats i les injustícies que avui ens toca viure.

 

No cal córrer gaire per adonar-se que l’egoisme i l’ànsia de poder portada al límit, amb el decurs dels segles, impedeixen que tots els éssers humans tinguem les mateixes possibilitats, i hom constata que des de sempre, i amb totes les sofisticacions que vulgueu, el més fort s’aprofita del més feble, sense contemplacions. Ja ho deia un oncle meu: “les gallines del pal de dalt, sempre deposen sobre les gallines del pal de baix”.

 

A la frontera del Marroc els “més forts” són a la nostra banda i, una vegada més, intenten impedir que els més febles, bo i jugant-se la vida, aconsegueixin les mateixes possibilitats que aquells que habitem més al Nord. I així, cada dia podem anar corroborant com la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada a l’ONU l’any 1948, és paper mullat, un somni que uns quans habitants del planeta (molt pocs, per cert, en comparació amb la resta!) s’entossudeixen a no fer possible.

 

Però, quan hom es juga la vida per alguna cosa és perquè està desesperat, perquè ja arribat al límit, perquè no li resta res per perdre. Rebre’l a caixes destemprades, sota la bandera de la defensa d’un territori, en ple segle XXI, no s’aguanta per enlloc. Es tracta, doncs, d’una injustícia més de la col·lecció infinita que els governs ens tenen acostumats, això sí, amb la nostra aquiescència.

 

Aquells que encara tenim coses a perdre, no podem deixar de reaccionar a la vista de la realitat. L’empobriment progressiu de la gran majoria, ja ha arribat a casa nostra i, tard o d’hora, si no hi fem res, ens afectarà a tots. A hores d’ara, ja sabem que els nostres governants sols no solucionarà aquest problema. Si tenim democràcies de pa sucat amb oli, també és responsabilitat nostra. Hem pressionar i moure’ns, cadascú des del seu lloc, per aconseguir la societat que anhelem.

 

No hauríem de permetre que éssers humans que han de fugir de casa per sobreviure, hagin d’acabar morint a causa de la nostra indiferència i d’un sistema abocat al desastre. I perquè això no passi, no n’hi ha prou a parlar-ne.

 

Perquè si l’única avantatge que tenim uns quants és la d’haver nascut aquí i no en un altre lloc, podríem dir que, de guanyar-nos, no ens hem guanyat res. Un bon antídot contra l’egoisme és posar-nos en la pell de cada ésser humà que s’embarca en una closca de nou fugint de la misèria. Hem d’exigir als governs unes lleis que respectin els drets de TOTS els éssers humans i, alhora i a petita escala, no hem de permetre que ningú del nostre entorn passi necessitats mentre nosaltres puguem ajudar-lo. Si tots ens hi posem, el resultat serà extraordinari.

 

Regina Ferrando i Ferran

13 de març de 2014