QUÈ ENS HAN D’ENSENYAR ELS ALTRES?

 

Si creiem que les coses no passen perquè sí, i que de cada esdeveniment en podem extraure una lliçó, preguntem-nos perquè vivim envoltats d’altres éssers humans, amb els que compartim camí de vida, des de la certesa que no es tracta de cap casualitat, ni de cap caprici de l’atzar.

 

Així, podem descobrir que l’existència dels altres ens permet veure’ns tal com som. Que són el nostre mirall. Que ens mostren allò que més ens abelleix però, també, allò que més ens mortifica. Que els altres són la nostra veritat nua. Que ens atrauen o en desagraden, en la mateixa mesura que ens acceptem o ens rebutgem a nosaltres mateixos.

 

El cert és que no podem reconèixer en els altres, sigui bo o dolent, allò que no hi hagi en nosaltres mateixos. Cadascun de nosaltres, tots, ho dèiem fa poc, posseeix totes les llavors per esdevenir ésser humà complet i la seva evolució depèn de l’habilitat de conrear-les, perquè esdevinguin joies valuoses i no ferralla. I en aquesta tasca de polir els nostres diamants en brut, els altres hi tenen un gran paper, tot i que, massa sovint, els mirem no com a col·laboradors, sinó com a entrebancs que no permeten desenvolupar-nos en la mesura dels nostres desigs. Els atribuïm, en definitiva, la responsabilitat dels nostres fracassos.

 

Urgeix que aprenguem a discernir, sempre que creguem que els altres són un destorb, si és així realment o si el nostre orgull, disfressat de seguretat, ens fa sentir superiors i, per tant, convençuts que ningú no ens ha d’ensenyar res. És molt més intel·ligent, us ho asseguro, davant de qualsevol contrarietat produïda per la interacció d’un altre ésser humà, preguntar-nos què n’hem d’aprendre, que no pas començar a repartir culpes, amb l’única finalitat de quedar indemnes, però sense haver après res.

 

Si els altres ens molesten, si són un destorb o ens fan sortir de polleguera perquè no fan les coses com nosaltres creiem que s’haurien de fer, cal que ens aturem i, en la intimitat del nostre silenci interior, iniciem un camí de reconciliació amb nosaltres mateixos. Mentre ens entossudim a atribuir als altres la causa del nostre estat, mentre els fem responsables de la nostra dissort, defugim el veritable problema.

 

El món que ens envolta, ens agradi o no, és un reflex fidedigne del nostre estat interior. Si allò que veiem fora nostre no ens agrada, no tornem a caure en la temptació de condemnar-ho sense sentir-ho propi, ans el contrari, tinguem la certesa que en la mesura que acceptem les nostres mancances per tal de poder transformar-les, el món que veiem també s’anirà transformant davant nostre.

 

La nostra contribució a un món millor no sempre passa per grans empreses, passa sobretot per aconseguir ser persones millors. En la mesura que, des del respecte i la humilitat, aconseguim polir les nostres capacitats i mostrem el tresor de la nostra autenticitat, farem realitat el projecte per al qual hem estat creats.

 

Regina Ferrando i Ferran

27 de febrer de 2014