A L’ENTORN DE L’ESPIRITUALITAT

 

Anomenem espiritualitat a la nostra manera de relacionar-nos amb allò que està per damunt nostre, que ens supera, que ens transcendeix, que dóna sentit a la nostra vida i a la nostra mort, que ens protegeix i ens dóna forces per encarar amb dignitat els entrebancs habituals del procés vital. Crec que l’espiritualitat és la fita de tot camí de progrés personal, ja que requereix una expansió del nostre nivell de consciència més enllà dels límits de la nostra corporalitat. La seva conseqüència externa hauria de ser una forma determinada de viure, una faisó de relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tot allò que ens envolta.

 

Les persones espirituals, externament, no es diferencien de les que no ho són. Tenen un nas, dues orelles, dues cames com tothom. No els llueix una aurèola sobre el cap, ni leviten, ni van necessàriament cada dia a l’església.

 

Les persones espirituals de veritat es diferencien de les altres només en el seu capteniment, en la seva manera de viure, en la quantitat d’amor que desprenen i en el respecte i la delicadesa que mostren per tot allò que les envolta. No miren d’arreglar-nos la vida, no donen consells, no imparteixen normes, no pretenen ser mestres de res, simplement flueixen senzillament per la vida.

 

Molt sovint, imbuïts per tòpics, ens imaginem una estampa determinada d’aquelles persones que anomenem espirituals: mirades perdudes en l’infinit, rostres il·luminats i aspectes angelicals. Quan, en realitat, allò que les abelleix i les fa atractives és la seva senzillesa, la seva abnegada disponibilitat i la seva habilitat per passar desapercebudes.

 

Algunes vegades, en el nostre desig de mostrar als altres el nostre millor retrat, caiem en la temptació d’embolcallar-nos en una disfressa perquè aquells que ens envolten ens tinguin per espirituals. La majoria de vegades, l’únic que aconseguim és amagar una personalitat reprimida, que esmerça molta energia a mantenir el seu fals capteniment, i perd molt de temps de gaudi del present i de servei als altres.

 

No cal que ens deprimim sinó tenim visions sobrenaturals, si en la nostra vida no hi ha res d’extraordinari, si no sentim música celestial als nostres timpans o si passem desapercebuts. La vertadera espiritualitat no és un vestit que ens podem fer a mida, sinó que flueix en la mesura que deixem de contemplar el nostre melic i ens esmercem per admirar el melic dels altres. És un estat de vida que ens permet reconèixer i gaudir plenament de cada instant, tant de la soledat que ens fa sentir petits davant la immensitat de l’absolut, com de la companyia del nostre entorn més immediat.

 

La nostra espiritualitat depèn de la nostra relació amb nosaltres mateixos, de la capacitat d’acceptació de totes les nostres mancances, de l’expressió lliure i respectuosa de les nostres emocions, de la transparència dels nostres pensaments i de l’esperit de servei senzill i tossut a fer la vida fàcil a tots aquells que ens envolten.

 

Regina Ferrando i Ferran

21 de novembre de 2013