APROFUNDIM EN LA CONFIANÇA

 

Des que naixem fins que arribem al moment del traspàs, la nostra vida es va forjant amb la pàtina de les nostres relacions, amb els altres i amb tot allò que ens envolta. La nostra consciència limitada, però, sovint ens ancora en una visió segmentada de la realitat, que ens porta a pensar que vivim aïllats i que tot depèn de les nostres forces, cosa que ens aboca a una sensació de solitud que ens angoixa i, alhora, ens empeny a viure pendents del recolzament i l’acceptació dels altres.

 

Aquesta visió, es fa palpable en situacions de separació dolorosa, quan pels motius que siguin, i a desgrat nostre, es trenca una de les nostres relacions. En aquests cassos, sovint tenim una clara percepció de mutilació,  sentim com si ens haguessin arrencat una part de nosaltres mateixos, ens sentim incomplets, abandonats, decebuts i tristos.

 

A mesura que anem creixent la nostra consciència s’expandeix, la visió de la realitat va canviant de forma progressiva, fent-nos descobrir que formem part d’un tot. Que tot és energia i que estem íntimament units a l’univers. Que cada una de les nostres paraules, cada un dels nostres pensaments, cada un dels nostres gestos, modifiquen la nostra energia i influencien l’energia de l’entorn, de la mateixa manera que els canvis externs tenen influència en la nostra manera de ser i de viure.

 

Som energia vibrant, amics, tot l’univers és energia vibrant. Sabem, per la llei de la conservació de l’energia, que aquesta no es crea ni es destrueix, que tan sols es transforma. Podem concloure, doncs, que res en l’univers desapareix sinó que tan sols pren formes diferents. Que els nostres lligams mai no es trenquen sinó que perduren i que tot allò que hem perdut no és que hagi deixat d’existir sinó que forma part d’un nou pla de consciència que encara no és al nostre abast.

 

Tot plegat ens porta a poder reconèixer que mai no estem sols i que res no depèn només de les nostres forces, sinó que formem part d’un univers que ens protegeix, i que això és així sense que nosaltres haguem d’esforçar-nos, simplement pel sol fet de lliscar i deixar-nos portar pels signes que la vida ens va oferint.

 

Aquest deixar-se lliscar, depèn d’una de les nostres capacitats essencials, que a hores d’ara ja deveu haver endevinat: la confiança bàsica. Confiança que ens permet acceptar plenament el procés de la vida, des de la seguretat que ens ofereix a cada instant allò que precisem per créixer, malgrat que, sovint o de tant en tant, no sigui ben bé allò que desitgem.

 

Recordem que allò que rebutgem, s’entossudeix a persistir, i només podem transformar allò que acceptem. Des de la confiança podem aprendre a acceptar-nos i a acceptar els altres tal com són, alhora que aprenem a acceptar la realitat. I des d’aquesta acceptació confiada podem anar transformant-nos i transformant el nostre entorn. Eliminades les resistències, ja ens podem dedicar en cos i ànima a estimar apassionadament i gratuïta, que és la nostra comesa principal.

 

Regina Ferrando i Ferran

14 de novembre de 2013