PER LA LLIBERTAT, COMPROMÍS

 

Primer, ens tocà prendre consciència de les grans desigualtats en el sí de la humanitat. Procés força dolorós, pel fracàs que representen el conjunt d’injustícies que els homes, des de la nostra inconsciència, hem anat fent realitat. Més tard, ens vam adonar que no era menys dolorosa la contemplació de la societat del primer món, si ho fèiem des d’un punt de vista d’observador crític.

 

Això ha fet que, poc a poc, haguem estat una societat cada vegada més exigent amb els nostres governants, bo i atorgant-los, això sí, tota la responsabilitat del nostre benestar, talment com els infants esperen que els pares els resolguin tots els problemes. Tant és així, que sovint la resposta dels governants ha estat l’adequada a la demanda dels ciutadans: davant l’absència de responsabilitat personal, regulació a cop de llei.

 

Així, hem viscut durant molt de temps com a menors d’edat: dient-nos a quina velocitat havíem d’anar, on havíem d’aparcar, on podíem de fumar, que havíem de pagar a l’autopista, que havíem de ser més solidaris que ningú, ... i, si no érem obedients, castigant-nos tal i com ho fan els pares i els mestres amb els infants.

 

Però, igual que els menors d’edat, amb el pas del temps, ens hem anat fent grans i ens hem adonat que la llibertat és el bé més preuat que té l’ésser humà. Això ens porta a una altra realitat: la consciència que la llibertat exercida des de la responsabilitat y el respecte, és la clau de volta de tot un sistema, que, sense la nostra participació, poc a poc es va degradant camí de l’absurd.

 

La responsabilitat, doncs, és el preu que hem de pagar per tal de no perdre la llibertat. En la mesura que cada un de nosaltres exerceixi la responsabilitat que li pertoca, el poder dels governants s’anirà adequant a la tasca que els correspon, que és administrar adequadament els espais comuns i treballar únicament pel bé dels administrats.

 

El sentit comú ens diu que som nosaltres els que hem de dir als governants què han de fer i no a la inversa, com ha estat passant durant molts anys. Si aspirem a ser éssers humans complets, no podem permetre’ns perdre ni un gram de llibertat. Cadascun de nosaltres ha d’esdevenir capaç de comprendre quines coses li van bé i quines no, de la mateixa manera que ha d’aprendre a relacionar-se amb tot allò que l’envolta des del respecte més absolut.

 

Si som capaços de viure des de la consciència de que no estem sols i que la nostra llibertat acaba allà on comença la llibertat de l’altre, ens estalviarem un grapat de normes i lleis que ens condicionen i deixarem de delegat la nostra responsabilitat.

 

Tots, administradors i administrats, formem part de la societat, amb els mateixos drets i deures, tots hem de construir la societat que volem. I això ho només ho podem fer des de la responsabilitat, la veritat, l’honestedat i el respecte.

 

Regina Ferrando i Ferran

31 d’octubre de 2013