NO VEUS QUE JA ETS MASSA GRAN PER FER AIXÒ?

 

Recordo aquell meu pas sobtat i barroer de l’adolescència a l’edat adulta, quan algú, en un moment de la meva vida, em va etzibar aquesta frase. Val a dir que no li guardo rancúnia, però vaig entendre instantàniament que m’havia fet gran i que s’havia acabat el bròquil. Que la responsabilitat comportava seriositat i que tocava entendre-ho. Sempre, malgrat la meva rebel·lia aparent, he estat força obedient. Així és que, de mica en mica, vaig anar reprimint aquells trets divertits de la meva personalitat per esdevenir un ésser adult responsable, formal, educat i seriós. I ho vaig aconseguir. Fins que un bon dia em vaig adonar que aquest capteniment havia escapçat la meva espontaneïtat, havia congelat la meva frescor i, des d’aleshores, he maldat per recuperar el meu infant interior que durant molt de temps havia tingut castigat, de cara a la paret, en un racó de la meva ànima.

 

Habitualment, tendim a considerar el fet de fer-se gran, com la pèrdua graonada de la nostra capacitat de ser entremaliats, de ser murris, de ser juganers, de ser riallers, de ser capaços, en definitiva, de saber gaudir de la vida. Així, a mesura que ens fem grans i anem ingressant en el col·lectiu de persones respectables, anem reprimint el nostre infant interior, fins a ofegar-lo per complet per poder formar part del clan dels assenyats.

 

Algun dia, però, en un moment de lucidesa, ens adonem que hem passat per la vida molt pendents de la nostra formalitat i del què diran, captius del control de les nostres emocions, encaboriats en l’aparença externa i presoners de la nostra ment, mentre instants entranyables ens passaven desapercebuts. I, si no hi posem remei, acabarem els nostres dies com a persones honorables i serioses, de ben segur, però amb un grapat d’experiències amables, divertides i excepcionals que haurem deixat per estrenar.

 

El gaudi, el plaer, la joia, digueu-ho com vulgueu, són una part fonamental de la nostra manera de ser. És pràcticament impossible que sempre siguem seriosos, coherents i respectables. Això només s’aconsegueix amb un nivell de repressió fora de mida, que l’única cosa que ens aporta és tensió i malaltia.

 

Si volem viure feliços i satisfets, és indispensable que deixem sortir a passejar el nostre infant interior, almenys amb la mateixa freqüència que fem sortir el nostre adult respectable. No deixem que la nostra vida es marceixi plena transcendència. Riure, fer broma, banalitzar, de tant en tant i sobretot en moments difícils, és una bona manera de mantenir el nostre infant interior despert i, en aquestes ocasions, l’únic problema és allò que els altres puguin pensar de nosaltres i, això, mirat fredament, amb els pas dels anys, té una importància ben relativa.

 

Mentre siguem hostatges d’allò que pensen els altres de nosaltres, serem tot el respectables que vulgueu, però per dins ens anirem corsecant sense extraure de la vida, ni la meitat de l’essència. Els instants de goig són els que donen color a l’existència, ja prou carregada de responsabilitats. No en deixem escapar ni un.

 

Regina Ferrando i Ferran

24 d’octubre de 2013