OBJECTIUS

 

Com podem fer front a l’exigència d’excel·lència que ens imposa la nostra cultura, ateses les nostres inevitables mancances? De ben menuts, ens inculquen la idea que hem de ser bons en tots els àmbits de la nostra vida. No em negareu que això constitueix una tasca complicada per a uns éssers humans que se saben incomplets i en procés de formació constant.

 

Habitualment, solem esmerçar una gran part de la nostra vida a forjar-nos un futur en el sentit laboral. Tant és així que, sovint, ens identifiquem plenament amb el nostre treball. Normalment, quan algú ens pregunta qui som, acostumem a respondre amb el nostre rol professional. En la majoria de casos, ens han educat per dur a terme un treball concret i ens han fet creure que la nostra realització personal depenia d’allò. Podem arribar al límit de perdre la salut per un treball determinat. Quan, de petits, ens pregunten allò de “què vols ser quan siguis gran”, ningú no espera la resposta de “vull ser feliç”. I aquest és possiblement el gran desllorigador de la nostra existència.

 

Amb el pas dels anys, i en la mesura que anem aconseguint les nostres fites materials, anem adonant-nos que potser les coses no haurien de ser com ens han fet creure, que el treball només és un mitjà per aconseguir benestar, però no és, ni molt menys, la nostra font de realització personal. De ser així, voldria dir que les mestresses de casa, els infants i els jubilats no es poden realitzar?

 

En el millor dels casos, en un moment determinat de la nostra vida, ens adonem que l’única fita veritablement important i imprescindible és ser feliços i fer feliços aquells que ens envolten, que l’amor, en definitiva, és el motor de qualsevol realització personal i de qualsevol projecte humà. És quan prenem consciència que el temps dedicat als assumptes materials ens furta un temps imprescindible per créixer com a éssers humans. Això sol produir un gir excepcional en la nostra manera de veure les coses i fa que cerquem amb tossuderia temps d’inactivitat, de silenci, de meditació, per poder retrobar la nostra connexió amb allò que ens transcendeix i que dóna sentit a la nostra existència.

 

És quan ens dediquem a observar la nostra manera de viure i de veure la vida, i constatem que tot gira a l’entorn del prestigi personal, del nostre aparador, d’allò que volem vendre als altres i que, poques vegades, vivim només amb la intenció de ser feliços. Només eixamplant el nostre camp de mira i observant l’univers, ens adonem que som ben poca cosa, una partícula infinitesimal en la immensitat. Un pols que batega al ritme de l’infinit i que només té sentit en equilibri amb tot allò que ens envolta. Les nostres ànsies de peculiaritat passen a segon terme i prenem consciència que només tenim sentit en funció del tot, que no som feliços per allò que ens fa diferents els uns dels altres, sinó per allò que ens uneix. I, finalment, constatem que la felicitat no és un objectiu sinó un estat de vida, no és la fita sinó el camí, i que depèn, únicament i exclusiva, de la nostra capacitat d’estimar i de ser estimats.

 

Regina Ferrando i Ferran

17 d’octubre de 2013