ESTIMAR ÉS DEIXAR CRÉIXER

 

Tots volem el millor per a aquells que estimem. Som feliços quan les coses els surten bé i patim amb ells en els moments difícils. Massa sovint, però, amb moltes ganes de fer-ho bé, no som capaços de donar a l’altre allò que necessita per evolucionar com a ésser humà.

 

Ens angoixa veure algú que estimem a punt de fer-se mal, d’equivocar-se o bé de cometre un error que nosaltres ja hem comès i, massa sovint, amb tota la bona intenció del món, ens entossudim a protegir en excés, cosa que impossibilita que l’altre es pugui desenvolupar en llibertat. L’altre, sigui la parella, el fill, l’alumne, l’amic, tant se val, qualsevol ésser humà que la vida ens ha posat a la vora,  necessita que el nostre amor el deixi créixer.

 

El patiment, els entrebancs, els problemes són circumstàncies de la vida que ens fan evolucionar. Sense trasbalsos, possiblement, restaríem estancats en la nostra evolució, ens instal·laríem en la rutina i, això, ens podria impedir avançar.

 

Això no vol dir, de cap de les maneres, que haguem de buscar-nos problemes, Déu me’n guard!; però sí que hauríem de tenir present, davant de qualsevol escull que la vida ens posi al davant, la importància de l’ensenyament que en puguem extraure per tal d’avançar, de mantenir-nos desperts i d’enfocar amb punteria el camí que ens ha tocat viure.

 

De vegades convé viure el fracàs per valorar l’èxit amb més intensitat. Convé la malaltia per fer-nos prendre consciència del gran regal de la salut. Convé passar gana per descobrir la joia de viure satisfet. Convé aprendre a guanyar-se les coses per poder valorar-les en la seva justa mesura.

 

La nostra experiència personal és la nostra eina de creixement més important. De poca cosa ens serveix l’experiència dels altres. Per això, és molt important entendre que estimar també vol dir oferir a l’altre l’espai de llibertat imprescindible perquè pugui experimentar sense entrebancs i créixer.

 

Hauríem de tenir clar que les nostres solucions són un producte de la nostra experiència i que no tenen perquè ser vàlides per a una altra persona. Estimar vol dir acompanyar sense dirigir, sense manipular, sense interferir. Oferir la nostra oïda perquè l’altre pugui pensar en veu alta i, així, anar descobrint el seu capteniment, les seves mancances, els propis paranys.

 

Per això, podríem dir que estimar és escoltar més que parlar, no repartir consells si no ens els demanen i esdevenir en una eina eficaç perquè aquells que tenim al voltant puguin anar prenent consciència d’ells mateixos.

 

Farem bé de procurar que les nostres relacions siguin adultes i lliures, permetent que cadascú exerceixi la responsabilitat que li pertoca.

 

Regina Ferrando i Ferran

10 d’octubre de 2013