PASSAR DEL LAMENT A L’ACCIÓ

 

Experiments fets amb regressions al passat indiquen que és molt provable que abans de néixer triem el lloc on volem anar. Si és així, podríem pensar que tots aquells que vivim a l’occident privilegiat hem fet una tria, si més no, curiosa. Per una banda hem tingut des de sempre les nostres necessitats bàsiques cobertes, en comparació amb molts altres éssers humans que habiten aquest planeta i, per l’altra, estem immersos en una societat poc engrescadora, que ens exigeix pagar un preu molt car per tots els nostres privilegis, deixant-nos molt poc temps per cultivar les nostres llavors interiors d’amor, de respecte, de solidaritat.

 

Aquest fet representa una font de desequilibri que ens condemna, massa sovint, a la inseguretat i, com a conseqüència d’això, som una societat caracteritzada per la por, cuirassada, amb persones cada vegada més tancades en elles mateixes, en el conreu d’un individualisme esfereïdor que, per una banda, ens aïlla de l’entorn i, per l’altra, ens fa perdre la força que proporciona la unió entre éssers humans per aconseguir fites col·lectives, cosa que en moments difícils com l’actual evidencia la nostra feblesa per resoldre’ls amb rapidesa i contundència. Així mateix, la manca de vida interior ens empeny a cercar la causa del nostre desequilibri fora de nosaltres mateixos. Esperem que les solucions vinguin de fora, sense ni tan sols plantejar-nos que hi puguem tenir algun tipus de responsabilitat.

 

Si anem a fons, però, ens adonarem que el nostre benestar depèn primordialment del nostre equilibri interior. Quan nosaltres estem bé, quan som capaços d’estar sols i en silenci sense neguitejar-nos, també som capaços de restar en pau interior, malgrat el desequilibri de l’entorn. Aquest estat ens permet sortir sense por de nosaltres mateixos, essent capaços d’adonar-nos de tot allò que passa al nostre voltant, i, així, esdevenir éssers socials compromesos amb el col·lectiu al qual pertanyen.

 

El conreu de la nostra pau interior, sobretot en moments difícils, hauria de ser, doncs, la nostra fita principal. I com que els éssers humans som lliures d’escollir, podem deixar de passar-nos la vida lamentant que els altres no facin allò que creiem que han de fer i, d’una vegada per totes, responsabilitzar-nos de la tasca que ens pertoca.

 

Som energia en contacte íntim amb l’energia que ens envolta. Energia que podem transformar a voluntat des de dins. I quan la nostra energia traspassa els nostres límits corporals i amara l’entorn, som capaços d’abandonar tota crítica i lamentació, i dedicar-nos al conreu tossut de la pau interior, com a únic camí possible per transformar la nostra societat en benefici de tots.

 

La nostra no és, evidentment, una societat modèlica, però com més siguem a conrear la pau interior com a únic objectiu, la transformació de la societat no es farà esperar. Passarem de ser un col·lectiu d’éssers desencisats, a ser una munió d’éssers lliures, compromesos i feliços.

 

Regina Ferrando i Ferran

4 de juliol de 2013