ESTEM DE VISITA

 

Hi ha una antiga dita dels aborígens australians que diu: «Tots estem de visita aquí i ara. Només estem de pas. Hem vingut a observar, aprendre, créixer, estimar i tornar a casa». Heus aquí una definició senzilla i entenedora d’allò que és veritablement essencial i que, per contrast, posa en evidència tantes i tantes coses trivials que ens ocupen i preocupen, furtant-nos temps per desenvolupar allò que ens realitza com a éssers humans.

 

El camí de la vida, que tots seguim des del naixement fins al traspàs, consisteix a anar fent conscient el nostre objectiu primordial. Des que comencem a fer preguntes fins que marxem, conscientment o inconscient, cerquem una raó de viure. Aquesta recerca té com objectiu la recuperació del paradís perdut.

 

En el nostre interior, hi duem imprès el record d’una felicitat sense límits, que maldem per retrobar. Solem passar part de la nostra vida cercant aquesta felicitat fora de nosaltres mateixos, en l’amor dels pares, en la lleialtat dels amics, en la fidelitat de la parella, en la capacitat intel·lectual dels fills, en el prestigi laboral, en les possessions materials,... Mentre aquests objectius substitueixin l’objectiu primordial, la nostra vida estarà mancada de sentit, restarem insatisfets i ens preguntarem insistentment si el camí que hem escollit és el correcte.

 

Quan els nostres somnis d’adolescència ja són un fet, quan arribem a la maduresa amb les fites socials acomplertes i, tot i així, encara ens sentim buits, és quan solem iniciar un camí de descoberta interior que ens permet anar recuperant la consciència de la nostra fita principal. És, aleshores, quan palesem que aquesta vida és una escola on hem vingut a aprendre a desaferrar-nos de tot i de tothom i a cercar en el nostre interior la font d’amor inexhaurible.

 

Només així podrem descobrir que el nostre objectiu primordial és tornar a casa havent sadolllat el nostre entorn d’amor. Quan som conscients d’això, tots els nostres objectius materials primaris deixen de tenir sentit i dediquem la nostra vida als altres. Hem pres consciència de la nostra essència infinita i eterna i de la temporalitat d’aquest món. Comprenem que el naixement i la mort estan situats a la mateixa porta que ens duu de retorn a casa.

 

Només aleshores podem dedicar-nos de ple a observar, aprendre, créixer i estimar, perquè ens hem adonat que tot això ens connecta amb el nostre benestar íntim, amb la nostra felicitat ancestral, amb la nostra veritable essència, que roman adormida en el llac profund de la nostra pau interior.

 

Malgrat el món sorollós que ens toca viure, si volem sentir-nos satisfets, no podem descuidar el nostre camí interior. Hem de conrear-lo cada dia, per poder estar en contacte amb tot allò que anhelem. Si ho fem així, tard o d’hora, rebrem la gran recompensa: un doll de felicitat sense límits i, des d’aquesta felicitat, serem un regal per als que ens envolten.

 

Regina Ferrando i Ferran

27 de juny de 2013