LA GÀBIA MENTAL

 

Sovint, sense adonar-nos-en, els nostres pensaments surten disparats de la nostra ment com les bales d’un fusell – dures, brillants i letals. Allò que fa que els nostres pensaments tinguin aquestes característiques, és precisament perquè els considerem reals, com si fossin un mirall de la veritat, quan la realitat és un pèl més complexa.

 

Des de petits, pares, família, mestres, religió i societat ens embolcallen amb tot un seguit d’informació que va conformant la nostra escala de valors, la nostra visió del món i la nostra “competència” social. En aquest procés d’aprenentatge, però, hi ha el perill de donar més prioritat a la informació que rebem de la ment, que del cos o de l’entorn i, en aquest cas, la ment pot esdevenir una presó que ens impedeix desenvolupar-nos segons el nostre lliure albir. La ment, més que una eina de discerniment, esdevé una eina de limitació personal, disfressant totes i cadascuna de les nostres percepcions. Amb molta sort, un bon dia, arribem a prendre consciència de l’existència de la gàbia i, si volem ser complets, ens caldrà iniciar una travessa dels barrots ficticis d’una ment que ha esdevingut protagonista absoluta de la nostra vida.

 

Ens cal, per tant, qüestionar la reverència automàtica vers els nostres pensaments. Si ens hi fixem, podrem adonar-nos de la manera com ens enganyen, depenent del nostre estat d’ànim. Avui ens informen d’un dia meravellós i demà poden enfonsar-nos en la més absoluta desolació. Possiblement, en lloc d’emprar la nostra ment per racionalitzar i justificar els nostres sentiments, hauríem de distanciar-nos-en i observar-la. Segurament, ens adonaríem del gran poder de limitació que exerceix sobre nostre.

 

Hi ha una història que il·lustra clarament la forma de les nostres limitacions: una senyora tenia, al menjador, una peixera petita i rodona amb dos preciosos peixos vermells. Un dia va decidir que havia de canviar l’aigua de la peixera. Va omplir la banyera d’aigua i hi va posar els peixos, pensant que gaudirien molt en un espai tan ampli en comparació amb el que estaven acostumats. Quan va tenir la peixera neta i tornà al bany a recollir els peixos, els va trobar nedant en un dels angles de la banyera, en cercles de les mateixes dimensions de la seva peixera. Els peixos s’havien fet seus els límits de la peixera i eren incapaços de gaudir de les dimensions de la banyera.

 

De la mateixa manera, els éssers humans restem limitats per la nostra ment, bo i ser éssers complets i eterns. La ment no és més que una part que, juntament amb el cos, les emocions i l’esperit, conforma la nostra veritable essència.

 

Que res ni ningú ens impedeixi obrir la porta de la nostra gàbia mental, per poder gaudir de tota la llibertat que ens pertoca. I si la nostra ment es resisteix, però ens entossudim a estimar apassionadament tot i tothom, l’amor ens donarà força per traspassar totes les barreres. L’amor ens fa complets.

 

Regina Ferrando i Ferran

23 de maig de 2013