TERTÚLIES INÚTILS

 

Un dels trets que caracteritzen els mitjans de comunicació de la nostra societat actual és l’ús i l’abús de les tertúlies, on diversos convidats i personatges fan ciència ficció sobre allò que passarà a tal o tal reunió (que encara s’ha de celebrar!).

 

Sempre he cregut en els mitjans de comunicació que informen amb claredat i puntualitat dels fets que es van esdevenint, ara bé, a l’hora de fer ciència ficció, què voleu que us digui, prefereixo qualsevol mentalista, si pot ser amb gràcia millor, que un miler de tertulians tòxics. La gran paradoxa del fet que ens ocupa, em temo que sigui que, els dits mitjans, ho facin així perquè les tertúlies, com més polèmiques millor, com més sorolloses millor, més i més audiència acumulen. I em pregunto: un dels grans problemes de la nostra societat és l’esport cada vegada més comú de la xerrameca per la xerrameca?, si tenim en compte que els mitjans malden per l’augment de l’audiència, som nosaltres que els impel·lim a aquesta pràctica tan gratuïta com inútil?

 

Les persones normals, és a dir, aquells que no som famosos no ens escapem de la crema. També, amb més freqüència de la que seria convenient, solem afirmar amb rotunditat fets que no coneixem a fons, contribuint, així, a engruixir el flux de desinformació i de confusió de la nostra societat.

 

A ningú no se li acut discutir de física quàntica, de ciències exactes o bé de química molecular, a no ser que sigui un físic, un matemàtic o bé un químic. Ara bé, sobre religió i política, tots ens hi veiem en cor. Tots som capaços de discutir sobre les bondats i maldats del nostre projecte actual de país, però molt pocs hem destinat una estona de la nostra vida a documentar-nos amb experts, i ens limitem a fer córrer les opinions que, sense cap mena de filtre intel·ligent, ens arriben dels mitjans.

 

Sense anar més lluny, també solem discutir i opinar del comportament dels altres sense conèixer-los i ho fem d’una manera cruel i despietada. Sempre sabem què haurien de fer o no fer els altres i, massa sovint, parem poca atenció en la nostra manera de viure. Podríem dir, doncs, que vivim de cara a la galeria, actuant com a jutges i botxins de tot allò que ens envolta, sense adonar-nos que la nostra aportació al bé comú no depèn de la nostra capacitat dialectal, sinó de la nostra manera de captenir-nos.

 

A la vida, és molt més important, perquè té molta més transcendència, la manera com vivim, que  no la opinió que puguem tenir. Que els fets són molt més importants que les paraules. Que sempre és millor un bon silenci que la fressa de paraules buides. Si desitgem un món millor, hem de voler comunicar-nos des de la certesa de les nostres afirmacions. Defugim la crítica per la crítica, el judici pel judici i parlem només quan tinguem la certesa que allò que hem de dir és veritat i, sobretot, no fa mal a ningú, i siguem crítics amb els mitjans, aprenent a apagar-los quan intoxiquen la nostra intel·ligència.

 

Regina Ferrando i Ferran

18 d’abril de 2013