ESTIMAR  O INTERFERIR

 

Quan estimem algú, sempre li volem el millor, i això és ben lògic i natural. No hi ha ningú a qui li agradi veure patir a aquells que estima. Massa sovint, però, amb moltes ganes de fer-ho bé, no som capaços de distingir entre estimar i interferir, cosa que ens impedeix ajudar l’altre de la manera més convenient i, el pitjor encara, que la pretesa ajuda esdevingui destorb.

 

Tots tenim una tendència innata a maldar perquè l’altre no cometi els mateixos errors que nosaltres hem comès, obviant l’ensenyament que nosaltres hem pogut extraure de cada una de les nostres errades. Amb la sana intenció d’ajudar, doncs, podem arribar a protegir en excés aquells que estimem, cosa que pot impossibilitar que l’altre pugui fer l’experiència que li pertoca i desenvolupar-se en llibertat. I l’altre, sigui la parella, el fill, l’alumne, l’amic, tant se val, té el mateix dret que hem tingut nosaltres d’aprendre dels propis errors. Aquesta forma «d’ajudar» l’altre, és més una interferència, que amaga una certa manipulació, que té poc a veure amb l’estimació.

 

Estem d’acord, perquè tots ho hem experimentat, que el patiment, els entrebancs, els problemes són circumstàncies de la vida que ens han fet créixer. Així doncs també podríem estar d’acord en què sense trasbalsos, possiblement, no hauríem arribat allà on hem arribat. Amb això no vull dir que haguem de buscar-nos problemes, Déu me’n guard!, però sí que aquells esculls quotidians que la vida ens posa al davant són molt importants, i de vegades decisius, per mantenir-nos desperts i enfocar amb punteria el camí que ens toca enfilar.

 

Per créixer, només podem comptar amb el propi nivell de consciència, proporcionat per la nostra experiència personal i que, com el seu nom indica, és personal i intransferible. Sovint ens serveix de molt poc l’experiència dels altres. Per això, és d’extrema importància entendre que estimar vol dir acompanyar l’altre, estar-ne pendent, fer-li costat, però sense caure en la temptació d’atabalar-lo amb els nostres consells, encara que siguin benintencionats, és a dir, sense interferir en el seu propi camí, a no ser que ens ho demani expressament o serveixi per evitar un mal major.

 

Tots tenim experiències que demostren que el fracàs ens fa valorar l’èxit amb més intensitat. Que la malaltia ens fa prendre consciència del gran regal de la salut. Que, en definitiva, només quan experimentem l’esforç que representa guanyar cada fita és quan som capaços de valorar-les en la seva justa mesura.

 

Aprendre a acompanyar les persones que estimem és, doncs, un refinament en la perfecció de l’amor, que fa que la nostra companyia sigui incondicional i respectuosa amb aquells que acompanyem, alhora que ens permet estar acompanyats en el procés de solució dels nostres problemes, sense por que res ens impedeixi extraure’n l’ensenyament que correspon. Recordem sempre que la nostra comesa principal en aquesta vida és estimar aquells que tenim a la vora i, alhora, mantenir-nos a la vora dels que estimem, sense privar-los de l’experiència que els permetrà créixer i caminar amb pas segur.

 

Regina Ferrando i Ferran

11 d’abril de 2013