ÉSSERS EN CONTINU CREIXEMENT

 

Un dels trets que sol caracteritzar-nos com a éssers humans, és passar una gran part de la nostra vida fugint de nosaltres mateixos. Ens fan por la soledat i el silenci perquè ens posen en contacte amb la nostra realitat més íntima. Això fa que malmetem molta energia intentant esquivar, amagar o dissimular aquella part nostra que no ens agrada i ens fa sentir avergonyits.

 

Una possible causa d’aquest capteniment podria ser l’educació rebuda. A molts, ens han educat en un perfeccionisme inassolible, inculcant-nos que havíem de ser els millors i que ens havíem d’esforçar per aconseguir-ho, mentre pel camí oblidàvem que tots els que habitem el planeta, sense excepció, som éssers humans en continu creixement, empesos, això sí, per un anhel d’esdevenir complets. Aquest anhel profund de perfecció, prova irrefutable de la nostra realitat imperfecta. ens empeny a fugir de nosaltres mateixos i, per sobreviure a la nostra divisió interior, aprenem a cercar la causa dels nostres problemes fora de nosaltres.

 

La veritat és que ningú no ens ha ensenyat a relacionar-nos amb les nostres emocions, amb les nostres mancances, amb els nostres punts febles, amb els nostres pensaments negatius, només ens han ensenyat que hem de mostrar-nos forts, perfectes i segurs. Això no fa més que desfermar una tendència irracional a judicar-nos, a condemnar-nos, a reprimir-nos. Vivim més pendents de les nostres mancances que no dels nostres punts forts. Aquesta escala de valors ens condemna a viure la vida com si constantment estiguéssim passant un examen i, també, per una simple qüestió de supervivència, ens obliga a cuirassar-nos per por de ser ferits. El resultat és l’aïllament personal i un progressiu augment de la insatisfacció.

 

La recuperació de l’equilibri s’esdevé quan prenem consciència de la nostre realitat com a éssers humans, quan ens adonem que ningú no és perfecte; que tots i cadascun de nosaltres som un conjunt virtuts i defectes, més o menys ben endreçats, i que el que cal és potenciar totes les qualitats que ens honoren a fi que, de mica en mica, les nostres energies negatives vagin perdent força i deixin de ser protagonistes dels nostres actes.

 

Quan siguem prou valents per enfrontar-nos a la soledat i al silenci que ens aïllen, i ens permetem capbussar-nos en les nostres profunditats, haurem enfilat el vertader camí. Primer, caldrà travessar les aigües turbulentes de la superfície, les que incessantment s’agiten amb l’anar i venir de les onades de les nostres emocions tòxiques -artilleria que ens produeix angoixa i inseguretat-, les aigües on s’hi barallen els nostres pensaments més negatius, les nostres culpes, els nostres ressentiments, les nostres pors. Si som persistents, però, i no ens deixem acovardir, continuarem descendint cap al fons i veurem com, de mica en mica, l’ambient és va tornant més seré, més tranquil, més silenciós. Finalment, en arribar a la màxima profunditat del nostre ésser sentirem el gran goig de descobrir un oceà meravellós de pau interior, l’oceà que ens uneix a tota la creació i ens permet descobrir la nostra pertinença a la Unitat anhelada i, feliçment, ens adonarem que hem tornat a casa.

 

Regina Ferrando i Ferran

28 de març de 2013