I LA DEMOCRÀCIA?

 

Fa vora quaranta anys la nostra societat travessà un procés històric que anomenàrem «transició». Tots estàvem convençuts que es tractava d’un procés de canvi de sistema que ens alliberaria d’una dictadura ferotge i ens conduiria a un ideal democràtic. Avui, però, mirant enrere, tot i reconèixer una evolució indiscutible, fem palès allò que Marc en el seu evangeli posa en boca de Jesús: «l'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble» (Mc 14.38). Si bé el nostres ideals ens portaren a somniar en un món en pau i democràcia, hem de reconèixer que pel camí, i sovint sense adonar-nos-en, la nostra societat ha anat canviant d’objectius. Poc a poc, en el decurs dels anys, ens hem oblidat de l’essència de ser i ens hem abocat a la indecència de tenir, canviant amor per egoisme i, a causa d’això, avui, la nostra, és una societat malalta, sense rumb, despullada de valors i aparentment sense solució.

 

Arribats aquí, hem de concloure que tot està perdut? No, ni molt menys!, gràcies a Déu, ens resta molt de camp per córrer i, el més important, tot depèn de nosaltres!

 

Cal, en primer lloc, a nivell individual, regenerar els nostres cors redreçant escales de valor capgirades. Cal recuperar el respecte més elemental per nosaltres mateixos i pels altres i enarborar la bandera de l’amor sense complexos, sense excepcions i sense por que ens titllin de carrinclons. No podem permetre que les nostres actuacions no tinguin res a veure amb les nostres conviccions. No podem quedar-nos en la queixa i la lamentació. No podem permetre la impunitat d’una política descarada que ens pren per forassenyats i intenta fer-nos combregar amb rodes de molí. No podem permetre que la justícia dilati alguns casos de corrupció fins a prescripció. No podem permetre, en definitiva, que cap engany resti impune.

 

Fet això, i només així, serem capaços de regenerar la democràcia, retirant-li la pàtina d’oligarquia que la mala política hi ha dipositat. I això, ho faran els polítics? No, si nosaltres no els hi obliguem. No, si nosaltres no estem a l’alçada de les circumstàncies. No, si nosaltres els deleguem la pròpia responsabilitat.

 

Només ens en sortirem, si l’únic interès que ens mou és l’amor. Però, atenció companys, a l’hora d’estimar no tot s’hi val. A l’hora d’estimar hi ha un primer pas inevitable que és el respecte més absolut pels altres. No s’hi valen dobles interpretacions. Fes als altres, allò que és bo per a tu, i allò que no voldries per a tu, no ho permetis per a ningú. Som éssers lliures, però la nostra llibertat acaba en el moment que lesionem la llibertat de l’altre. Cal que estiguem atents a permetre la llibertat d’aquells que ens envolten, exercint la nostra amb una delicadesa exquisida.

 

Si la democràcia és el govern del poble, que ho és, comencem a exercir-la. Sortim al carrer i, pacíficament però amb tossuderia, no parem fins que aquells que ens governen estiguin disposats a airejar tots els escàndols, a tornar els diners volatilitzats i a assumir les conseqüències de les seves conductes. Arremanguem-nos i posem-nos a la feina. Exigim justícia, però siguem els primers a estimar.

 

Regina Ferrando i Ferran

14 de febrer de 2013