IL·LUSIÓ COL·LECTIVA

 

Tot just la setmana passada parlàvem de processos personals de canvi i de la necessitat d’il·lusió i un bon projecte de futur per superar-los amb èxit. A nivell col·lectiu passa exactament el mateix, bo i que el procés és més complex perquè hi intervenen més d’una sensibilitat personal.

 

Quan a nivell col·lectiu es produeix un canvi, es donen les mateixes fases enunciades per Virginia Satir en el seu paradigma. Recordem-les breument: La primera fase es correspon a la irrupció de nova informació que crea sensació d’estranyesa, és la fase de xoc amb la novetat, que s’acompanya d’excitació o ansietat. En la segona fase es confonen els vells i nous coneixements, cosa que produeix sensació de confusió, de caos, és una crisi d’adaptació o regeneració d’actituds (en aquesta fase es té la sensació de retrocés). La tercera és la fase de readaptació (quan la part nova és ja integrada i ens resulta còmode i familiar).

 

La complexitat afegida en els processos de canvi col·lectius rau en la necessitat que, per superar cada una de les etapes del canvi, un gruix important de components del col·lectiu hagi superat els entrebancs que ens presenta cada etapa.

 

Els processos de canvi, a nivell col·lectiu, doncs, necessàriament són processos llargs en el temps, cosa que precisa nivells de paciència personal molt més elevats que en els processos de canvi individuals, ja que no n’hi ha prou a tenir les coses clares, sinó que cal esperar que els altres membres del col·lectiu arribin també a aclarir-se.

 

Avui, la nostra societat està immersa en un procés de canvi radical, d’aquells processos que poden representar un pas endavant molt important en l’evolució de la consciència social. Tenim ja un gruix molt important de ciutadans que té un projecte de futur ben dibuixat, que veu clar el destí final i que no escatima il·lusió per aconseguir-lo. Alhora, hi ha ciutadans de bona voluntat, que encara estan en un procés de confusió i de neguit per la por que pot produir el canvi. I, també, n’hi ha d’altres que encara es neguen la possibilitat de canvi i s’aferren a vells esquemes, bo i constatant que no ens porten enlloc.

 

És molt important que tots tinguem clar que el camí l’hem de fer i el farem junts. I també és molt important que no caiguem en l’enfrontament entre aquells que estan passant per les diferents etapes.

 

El procés de canvi de la nostra societat reeixirà si un nombre important de ciutadans respectem l’opinió dels altres, evitem enfrontaments, ens creiem la democràcia i som capaços de no caure en la provocació d’aquells que es neguen a caminar i ens posen pals a les rodes. No podem avançar si ens entossudim a mirar enrere per escoltar exabruptes de qui no ens respecta, ni ens estima, ni és demòcrata. L’única tossuderia que ens podem permetre és la de mirar endavant amb la vista fita en el nostre projecte de futur.

 

Regina Ferrando i Ferran

4 d’octubre de 2012