IL·LUSIÓ I PROJECTE DE FUTUR

 

Virginia Satir, (1916-1988), psicoterapeuta de Wisconsin (EE UU) és coneguda per haver creat el que s’anomena “paradigma de Virgínia Satir”. En aquest paradigma defineix el desenvolupament dels processos de canvi personal. En aquests processos, partim d’un estat inicial, amb patrons de funcionament que creen insatisfacció o sofriment però amb els quals ens sentim segurs i equilibrats i caminem vers un nou status d’evolució desitjada (tots volem ser millors).

 

Segons Virgínia Satir, tot procés de canvi, es desenvolupa en tres fases. La primera fase es correspon a la irrupció de nova informació que crea sensació d’estranyesa, és la fase de xoc amb la novetat, que s’acompanya d’excitació o ansietat. En la segona fase es confonen els vells i nous coneixements, cosa que produeix sensació de confusió, de caos, és una crisi d’adaptació o regeneració d’actituds (en aquesta fase es té la sensació de retrocés). La tercera és la fase de readaptació (quan la part nova és ja integrada i ens resulta còmode i familiar).

 

Si tenim en compte que la nostra vida, en el sentit de la nostra evolució personal, no és més que un a successió d’aquests processos de canvi, cada un dels quals ens fa evolucionar en el nostre nivell de consciència, hem de convenir que cal tenir-ne presents les fases corresponents, per no caure en el desànim i la desesperació. Perquè, tal com acabem de dir, cada novetat provoca una crisi en el nostre sistema de creences que fa trontollar el nostre equilibri personal, produint un període de desestabilització, en el que tenim la sensació d’haver retrocedit en el nostre procés de creixement. Feliçment, sabem que tot procés de canvi acaba amb la integració dels nous coneixements.

 

Tot procés està relacionat amb el temps. Així, doncs, s’ha de saber entendre i respectar cada una de les fases per les que evolucionem, amb paciència en la seguretat d’un final feliç i equilibrat. No serveixen de res els intents de cremar etapes, cal deixat que les coses passin. Així mateix, cal tenir sempre present que sempre que tenim la sensació de retrocés, mai retrocedim tant com la darrera vegada. Això vol dir que, tot i les nostres sensacions personals, el nostre procés d’evolució conscient en el temps és sempre positiu i mai no ens trobarem, després de la fase de readaptació, amb un retrocés respecte a l’estat inicial.

 

Per evolucionar amb plenitud en el nostre procés vital, farcit de processos de canvi, ens calen, al marge de la paciència, dos ingredients essencials: il·lusió i un bon projecte de futur. La resta depèn de la nostra capacitat de rendició als nous esdeveniments i de la nostra confiança en l’ajuda, sempre present, d’una força que ens depassa, que vetlla per nosaltres, que ens bressa amorosa en el desgavell i que no ens abandona mai en els moments difícils.

 

Per acabar, dir que els nostres processos de canvi, sempre presents, no ens poden distreure ni allunyar de la nostra comesa principal en aquesta existència: estimar apassionadament i fer feliços aquells que ens envolten.

 

Regina Ferrando i Ferran

27 de setembre de 2012