O ARA O MAI

 

Acostumo a fer els escrits de La Clau els dijous de la setmana anterior a la seva publicació. Per tant, perquè us pugueu situar, penseu en dijous passat: primera pluja després de molt de temps sense ploure i primera fresqueta suau que, contrastant amb el tòrrid estiu que la meteorologia ens ha regalat, auguren una clemència llargament esperada. Tot plegat, em fa tenir una bona sensació. Penso: inici de curs amb alguna cosa positiva de què parlar, després d’una sequera impressionant pel que fa a bons auguris.

 

D’entrada permeteu-me saludar-vos efusivament, bo i desitjant que la calor d’aquest estiu no us hagi fet perdre la paciència i que el curs que tot just iniciem us sigui suportable i us permeti, almenys, gaudir de pau interior.

 

A ningú no se li escapa que s’espera una tardor també tòrrida, tot i que, en aquest cas, l’escalfor no tingui res a veure amb la meteorologia. Comencem el curs amb la necessitat de plantejar-nos seriosament com a col·lectiu què volem ser quan siguem grans. Una tardor que ens ofereix, una vegada més, la possibilitat única d’expressar, sense por i amb la màxima contundència allò que desitgem. Tot i que en una societat que es dedica a fomentar la por, per premsa, ràdio i televisió, cal estar amatent a ser capaç de donar la talla quan les circumstàncies així ho requereixen.

 

De vegades, la vida ens ofereix la possibilitat de canviar el nostre rumb, de passar a millors aigües, d’enfrontar reptes nous, de cremar els vaixells per arribar innocents a Ítaca. En aquests casos, la darrera decisió és sempre nostra. Depèn del nostre coratge, de la nostra convicció i de la nostra fermesa a l’hora de perseguir el nostre somni.

 

Això ens passa molt sovint a nivell individual, quan ens enfrontem a la superació de reptes que no depenen d’altre ésser humà que de nosaltres mateixos. En aquests casos, la facilitat i encert en el desenllaç depenen del nostre estat interior, de les pors que haguem aconseguit eliminar pel camí, de l’entusiasme que tinguem a disposició, del nivell de pau al cor, en definitiva, del resultat del nostre treball personal de creixement.

 

De tant en tant, però, l’escull que cal superar és a nivell col·lectiu. Ja no depèn només de nosaltres, sinó que depèn de la suma d’éssers humans que expressin el mateix anhel, que tinguin el mateix somni, que persegueixin la mateixa fita.

 

Aquesta tardor, a nivell col·lectiu, tenim la possibilitat d’expressar-nos per aconseguir un objectiu que ningú no ha dit mai que sigui fàcil (fa 300 anys que hi anem al darrere!). Si hi som tots, ningú no ens podrà negar allò que per dret ens pertany. Ara bé, si dubtem, si malfiem, si ens abstenim per por o comoditat, i només som uns quants a sortir al carrer, no ens quedarà altra remei que tancar-nos a casa amb el cap cot i, amagats en la foscor, seguir entomant les injustícies i incoherències del país veí. O ara o mai!

 

Regina Ferrando i Ferran

6 de setembre de 2012