DARRERA REFLEXIÓ DEL CURS

 

Condemnats a un remolí de males notícies, des de fa mesos, hem arribat –el temps és inexorable!- a la darrera reflexió del curs. Em proposo que sigui encoratjadora, des de la confiança que, malgrat les pobreses humanes, hi ha una força que ens depassa, que vetlla per nosaltres, que ens bressa amorosa en el desgavell, que ens acarona en els nostres moments difícils.

 

Tots hem experimentat, en un moment o altra de la nostra història, com tot i estar immersos en una profunda desesperació, una força miraculosa en empeny endavant i ens fa percebre que podem vèncer tots els esculls i totes les dificultats. Tots sabem que, si ens ho proposem, podem aconseguir-ho tot. I, com a col·lectiu, estem cridats a la unitat, unitat que ens confereix la força per aconseguir plegats les fites aparentment més inaccessibles.

 

Totes les limitacions –ho hem dit tantes vegades!- són a la nostra ment, producte de les nostres pors, dels nostres aferraments al passat i de les situacions mal resoltes que, per instint de supervivència, hem anat emmagatzemant a l’inconscient. És la ment la que ens enganya fent-nos creure que «no podem». Els mitjans de comunicació de la nostra societat, ara per ara, es limiten a potenciar aquesta nostra impotència, mostrant-nos només la part obscura de la realitat.

 

Ara bé, si  som capaços d’anar més enllà del mitjans més habituals del nostre entorn –a Internet per exemple-, descobrirem que en l’ordre mundial estan emergint una immensa quantitat de punts lluminosos, encara força imperceptibles, la unió dels quals, un dia -esperem que no massa llunyà-, il·luminarà tots els racons del planeta.

 

La llum existeix, és dins nostre, ara per ara empresonada per les nostres pors, però la llum no es pot amagar eternament. Quan som capaços de girar la nostra mirada vers els altres, la llum de l’Amor il·lumina la nostra vida, omple de llum el nostre entorn i fa que ens sentim lliures i responsables del nostre propi destí, tant personal com col·lectiu.

 

A través de la llum de l’Amor, que és respecte, que és solidaritat, que és llibertat, serem capaços de crear una societat justa, on tothom hi tindrà cabuda i on tots tindrem les mateixes possibilitats. Això sí, és urgent que comencem a creure’ns que això és possible, que la solució és a les nostres mans, que si agafem les regnes de la nostra historia i deixem de delegar-les en mans d’ineptes, d’aprofitats, de pocavergonyes, i anem colze a colze amb tots aquells que ens envolten, un món millor és possible.

 

L’única condició és que hi hem d’anar tots junts i, sense excloure ningú. hem de sortir al carrer i, amb la força de la raó, hem d’exigir allò que és just, allò que ens pertany com a éssers humans que som, amb l’ajuda sempre present de la força que ens depassa, que vetlla per nosaltres, que ens bressa amorosa en el desgavell i que no ens abandona mai en els moments difícils. Bon estiu!

 

Regina Ferrando i Ferran

2 d’agost de 2012