TOCA CANVI

 

El revestiment del nostre estómac es renova cada cinc dies, la nostra pell cada més. El teixit del nostre fetge es renova cada sis setmanes. Més del 98% dels àtoms del nostre cos s’intercanvien cada any. Tant és així, que d’aquí a tres anys, seria difícil trobar en nosaltres un sol  àtom dels que ara conformen el nostre ésser.

 

El nostre entorn també canvia. La terra es mou sota els nostres peus a una velocitat vertiginosa. El nostre planeta dóna, cada dia, una volta sobre si mateix i cada any fa un trajecte al voltant del sol. Tots els astres estan sotmesos a moviments de rotació i, així, tot l’univers. Es tracta d’un canvi constant en un equilibri perfecte. Es tracta d’un projecte meravellós, que depassa totes les capacitats humanes, amb recursos per a tots i cadascun dels habitants del planeta, que hem rebut de forma gratuïta el dia del naixement.

 

Tot i aquest inici idíl·lic, els humans, en el decurs de la història, a causa dels nostres egoismes, hem anat creant greuges comparatius i una infinitat d’injustícies que fan que les possibilitats de cada un d’aquells que hi vivim no siguin les mateixes. Mentre alguns, cada vegada més pocs, no saben què fer amb tants diners, d’altres, cada vegada més, estan condemnats a la pobresa.

 

Tot i estar immersos en aquesta realitat tant canviant, sobta la resistència que tenim a qualsevol tipus de canvi, d’estructura, de societat, de sistema econòmic. Avui, la crisi que ens toca viure és el resultat d’un sistema econòmic que durant molt de temps ha estat útil al 20% de la humanitat, condemnant a la pobresa al 80% restant. Ara, per acabar-ho d’adobar, ja ha deixat de ser útil per a la gran majoria, que s’està arrenglerant a la pobresa dels països d’allò que anomenàvem «tercer món».

 

I davant d’aquest panorama, què hem de fer?, cal que fem veure que no passa res, mentre la crisi a nosaltres encara no ens toca de ple, tot i que les cues a Caritas siguin cada vegada més vergonyants?, cal que continuem callant mentre veiem com a les nostres viles augmenten escandalosament les persones que dormen al carrer i cada vegada són més aquells que espigolen contenidors per trobar-hi un mos de pa?, cal que esperem a perdre-ho tot per mobilitzar-nos i exigir la justa part que ens correspon?, què ens reté amagats a casa mentre molts, que també podríem ser nosaltres, queden sense llar per no poder pagar la hipoteca?, què ens fa callar, quan aquells que cada dia hem de pagar més, som la gran majoria de la població?, què ens fa callar quan veiem que en lloc de fer servir diners per mantenir l’estat de benestar, es fan servir per rescatar uns bancs que han contribuït al gran desgavell econòmic?, que ens fa callar quan se’ns retallen drets que els nostres avis havien guanyat amb sang?

 

No podem callar massa més. Ara, els damnificats ja som la gran majoria. Algun dia haurem de decidir-nos a deixar la por al calaix dels malendreços i sortir al carrer, de forma pacífica, per exigir als governats que facin la feina que els pertoca: administrar els bens en profit de tots sense excepció.

 

Regina Ferrando i Ferran

19 de juliol de 2012