DUES SITUACIONS EXTREMES

 

La contemplació de la realitat i del moment que ens toca viure ens proporciona una fotografia esperpèntica de la nostra societat. Salvant honroses excepcions i amb els riscos inherents a tota generalització, permeteu-me descriure dues situacions extremes que conviuen al nostre entorn.

 

Per una banda, aquells que han perdut la feina, que ja no reben cap mena d’ajuda i que són al llindar de l’exclusió social, passant dificultats fins i tot per menjar. A l’altra extrem d’aquests, hi ha aquells, quina situació laboral no ha canviat, que continuen vivint com si res no hagués passat, amb el mateix tren de vida dels darrers vint anys, que es creuen tot el que diuen els mitjans majoritaris i que el cuc de la solidaritat encara no ha fet estada en els seus cors.

 

Entremig, sortosament, hi ha un ampli ventall d’éssers humans que han començat a posar-se en marxa, adonant-se de l’absurditat de la situació actual i amb el ferm desig de construir entre tots una societat més justa. Per sobre de tots plegats, intentant dominar els fils de la gran marioneta de la societat, hi trobem els gurús del sistema econòmic, que fan el que els dóna la gana, des d’una impunitat vergonyant, amb el beneplàcit de molts polítics, sortosament no tots, i de molts, no tots, mitjans de comunicació.

 

Les persones senzilles, aquelles que tenim la voluntat i la responsabilitat d’esdevenir cada dia millors, que no entenem d’interessos creats i de lluites de poder, només podem abocar-nos a pal·liar el sofriment d’aquells que ho estan passant malament, perquè, bo i tenint la certesa que la nostra acció humil i limitada no té gran transcendència, ni serveix per solucionar els grans problemes socials, no per això podem escapar-nos de la responsabilitat que comporta alleujar les necessitats d’aquells que són vora nostra.

 

Tot plegat ens obliga a revisar, constantment, les nostres expectatives des d’una consciència global. Cal que ens sentim part d’una humanitat que progressarà en la mesura que cada un d’aquells que en formem part ens entossudim a viure gaudint d’allò que som, sense voler arribar més lluny de les nostres possibilitats. Al món hi ha els recursos necessaris per a tots, si reeixim a repartir-los amb justícia i igualtat. Hem de començar-nos a creure que, malgrat els interessos d’uns pocs, les utopies es poden fer realitat si anem units i ens estimem.

 

Mentre dirigents d’allò que a través de la història hem anat anomenant primer món i que, a hores d’ara, s’està esfondrant a passes gegantines, van marejant la perdiu amb el propòsit de no perdre cotes de poder, ni canviar cap coma del model nociu que hem anat creant entre tots, des d’institucions solidàries privades, com ara Caritas i Creu Roja, que es nodreixen d’aportacions anònimes, s’intenten pal·liar les angoixes dels més febles. Tots plegats hem d’estar amatents a fer costat a les institucions solidàries, aportant-hi el nostre gra de sorra, i a tenir els ulls ben oberts perquè ningú del nostre voltant passi necessitat.

 

Regina Ferrando i Ferran

28 de juny de 2012