BEN INDIGNATS

 

Vivim una situació molt confusa. Dia rere dia, les tertúlies dels mitjans de comunicació, ens omplen d’informació gairebé impossible de garbellar, bo i suscitant-nos preguntes com: és possible que, a hores d’ara, ningú no hagi anat a la presó per les estratègies financeres que ens han dut a la crisi actual?; com pot ser que males praxis financeres hagin de resoldre’s amb diners públics?; com és possible que es continuïn programant retallades, però ningú no parli de perseguir el frau fiscal, que de ben segur ens trauria de la misèria?; com pot ser que mentre que el nombre d’aturats augmenta de forma vertiginosa, mentre els índex de pobresa assoleixen límits insospitats, al nostre país encara no s’hagi produït la unitat de tots els partits polítics i estiguin tancats permanentment en gabinet de crisi, i, en lloc d’això, es permetin el luxe de no estar d’acord entre ells, alhora que organitzen reunions internacionals d’alt nivell que ajuden a augmentar el dèficit que hem de pagar entre tots?; i, finalment, salta a la ment la pregunta decisiva: és possible que els polítics i els banquers, amb la connivència dels mitjans, encara no s’hagin adonat que el sistema econòmic actual no ens duu enlloc?

 

Per sobreviure en aquest panorama desolador, hi ha almenys dues accions possibles: o bé inhibir-se i tancar-se a casa fent veure que aquí no passa res, o bé implicar-se en accions que ajudin a pal·liar el sofriment dels més dèbils i més damnificats per tot plegat. Una i altra cosa no resolen el problema de fons, però la implicació és l’única acció que tenim a l’abast, si volem gestionar positivament la nostra indignació. Perquè, siguem realistes, amb tot aquest “marró”, com se fa per no estar indignat?

 

Bo i tenint en compte que no podem permetre que res ni ningú no ens arrabassi la nostra pau interior, tampoc no és bo callar davant la injustícia, l’engany i el frau continuat. Si bé hem de ser solidaris amb aquells que ens envolten, la solidaritat no ha d’ofegar la nostra denúncia. En el temps de canvi que ens toca viure, més que mai, ens interessa estar centrats en el present per estar amatents a ajudar aquells que ho estan perdent tot i, alhora, hem de ser valents per respondre a les classes dominants amb el rebuig constant a la inutilitat de la seva política. Si convé, hem de cridar fins que s’adonin que la política no pot ser en benefici propi, que quan el poble passa gana, la dialèctica per la dialèctica, els cotxes oficials, els «lunchs», les reunions d’alt nivell, els sous desorbitats,... són un insult a la intel·ligència dels ciutadans, i que urgeixen accions clares d’unitat, de transparència i de sinceritat.

 

Si bé hem de conrear tots els valors que ens fan créixer, també, quan cal, hem d’estar indignats, perquè davant la injustícia, la indignació és una emoció justa i útil, perquè és sanadora si, lluny de romandre en la lamentació, se sap canalitzar vers la corresponent denúncia. La indignació ben canalitzada amb accions unitàries de solidaritat i de rebuig a l’engany pot fer canviar les coses. Si encara som dels que es lamenten però es queden a casa, contemplant per la tele els indignats com si no tinguessin res a veure amb nosaltres, és que encara no hem pres consciència de la magnitud de la tragèdia.

 

Regina Ferrando i Ferran

7 de juny de 2012