LA CULTURA DEL TREBALL

 

Per una qüestió purament cultural, la majoria de nosaltres, quan algú ens pregunta qui som, acostumem a respondre amb el nostre rol professional. És a dir, ens identifiquem plenament amb el nostre treball. Ens han educat per dur a terme un treball concret i ens han fet creure que la nostra realització personal depenia d’allò. Podem, fins i tot, arribar al límit de perdre la salut per un treball determinat. Quan, de petits, ens pregunten allò de “què vols ser quan siguis gran”, ningú no espera la resposta de “vull ser feliç” o «vull ser bona persona» o «vull estimar apassionadament».

 

Amb el decurs dels anys, i en la mesura que anem aconseguint les nostres fites materials, anem adonant-nos que potser tot allò que ens han fet creure, segurament amb tota la bona fe, no és el més correcte, i anem descobrint que el treball només és un mitjà per aconseguir benestar, però no és, ni molt menys, la nostra font ni de felicitat ni de realització personal.

 

Però tenim tant gravada ens els nostres gens aquesta cultura del treball que molts de nosaltres, quan ens jubilem, en no anar a treballar, tenim la sensació d’haver deixat de ser útils i de que la nostra vida ha esdevingut una pèrdua de temps. Això ens obliga a passar per un període d’adaptació, perquè el nostre cos i la nostra ment descobreixin que no és el treball la nostra font de realització, sinó la nostra capacitat de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb l’entorn, estimant i respectant, des del conreu entossudit de la nostra pau interior.

 

En uns moments com els que ens toca viure, on hi ha moltes persones que han quedat sense feina, i sense perspectives immediates de solució, em fa mal tan sols imaginar el calvari que molts dels nostres germans estan vivint. Però si tenim en compte la manera de viure i de veure la vida dels darrers trenta anys, constatarem que sovint tot ha girat a l’entorn del prestigi personal, de l’aparador, d’allò que volem vendre als altres i que, poques vegades, hem viscut només amb la intenció de ser feliços, tot fent feliços els altres.        

 

Ara tenim una gran possibilitat, la crisi irremeiablement ens hi obliga, de descobrir un concepte de les coses diferent. Quan eixamplem el nostre camp de mira i observem l’univers, ens adonem que som ben poca cosa, una partícula infinitesimal en la immensitat. Un pols que batega al ritme de l’infinit i que només té sentit en equilibri amb tot allò que ens envolta. Les nostres ànsies de peculiaritat passen a segon terme i prenem consciència que només tenim sentit en funció del tot.

 

Aquesta visió ens inclina a la solidaritat, a compartir el poc o el mol que tenim amb la resta d’éssers humans. Si en aquest moment hem perdut la feina, mentre en cerquem una altra, o ens acabem de jubilar i no sabem què fer per no avorrir-nos, dediquem-nos a fer alguna tasca de voluntariat. Als hospitals sempre hi hauran infants i malalts per anar a fer-los companyia. No ens quedem a casa mirant-nos el melic i aboquem-nos als altres, estimant apassionadament i conreant la serenitat.

 

Regina Ferrando i Ferran

31 de maig de 2012