L’ENVEJA

 

L’enveja és el sentiment, molt sovint d’odi, envers aquells que posseeixen allò que hom no posseeix o bé no pot posseir, sigui físic, mental, emocional o espiritual. És l’únic sentiment que no comporta cap mena de compensació, ans el contrari, l’única cosa que fa és tancar-nos en nosaltres mateixos, aïllant-nos de tot allò que ens envolta i condemnant-nos a la solitud més desesperant.

 

L’enveja és una de les moltes conseqüències d’una ment ancorada en el passat, empresonada en sentiments de culpa i de ressentiment, que ens impedeixen viure plenament el present i ens fan crear un seguit de comportaments inconscient per amagar la manca d’acceptació de nosaltres mateixos.

 

L’envejós va per la vida escampant negativitat arreu i rebolcant-se en el seu propi llot. Sempre té un motiu per cobejar la seva enveja, ja que sempre trobarà algú que posseeix quelcom que ell no té. Així, la vida de l’envejós és, sempre, un cau d’odis, de venjances i de ressentiments. No pot ser mai feliç, perquè sempre està més centrat en allò que li manca que en allò que té. Ha perdut, per tant, la capacitat  d’agrair totes les coses bones que, de ben segur, l’abelleixen.

 

Cal dir, que com moltes d’altres, aquesta és una pauta de conducta inconscient. Això vol dir que l’envejós no se’n sent i si li diem que ho és se sentirà ofès. Naturalment, quan l’envejós pren consciència que ho és, ja ha iniciat el camí recte vers la recuperació.

 

Una bona solució per eradicar l’enveja és l’exercici persistent i entossudit del perdó. Perdó a nosaltres mateixos i a aquells que ens envolten. Revisió, perdó i integració de totes aquelles situacions que en el passat no hem sabut resoldre i hem enterrat al bagul de l’inconscient. D’aquesta manera, anem alliberant-nos de la col·lecció de culpes i ressentiments que ens impedeixen gaudir plenament del present i ens condemnen a la insatisfacció.

 

Si detectem un envejós al nostre voltant, ens n’hem de protegir, tard o d’hora acabarà esquitxant-nos amb la seva baba enverinada. No cal que li vulguem cap mal, ni que deixem d’estimar-lo, ans el contrari, hem de tractar-lo amb un amor exquisit que l’interpel·li i l’enfronti amb els seus propis fantasmes, ja que, com diu la dita: en el pecat hi té la penitència.

 

Si bé és cert que cal respectar i acceptar tothom tal com és, també és cert que res no ens obliga a conviure amb algú que, donades les seves circumstàncies, no es capaç de viure la seva vida amb plenitud. Podem provar de fer-li-ho veure, però si això no és possible, cal que aprenguem a dir-li adéu per poder seguir el nostre camí.

 

Fem el possible perquè el nostre equipatge no sigui feixuc. Que la nostra vida sigui senzilla i planera. Estimem apassionadament, respectem amb exquisidesa, acceptem sense condicions, però no ens aferrem a res ni a ningú.

 

Regina Ferrando i Ferran

17 de maig de 2012