DÉU ENS GUARD DEL PERFECCIONISME

 

La nostra és una societat cada vegada més competitiva, a menys oportunitats, més competició, on les persones han hagut d’aprendre a demostrar, contínuament la seva vàlua. Així, hem hagut d’aprendre a mostrar amb tossuderia la nostra fortalesa, esforçant-nos per amagar les debilitats, que sens dubte tenim.

 

Sobretot en ambients laborals aquest fenomen es fa molt palès. La feblesa en l’home té una lectura generalitzada d’incompetència i en la dona és la constatació de la seva inferioritat enfront de les persones de l’altre sexe. Així els homes tendeixen a disfressar-se de fortalesa, empresonant una tendresa que de ben segur els abelliria, i les dones es veuen obligades a mostrar-se molt més fortes que els homes, renunciant a les seves potencialitats que les farien, de ben segur, molt més efectives que alguns homes, en cas de poder assolir la igualtat en llocs de responsabilitat.

 

A tots, sense excepció, ens han fet creure que havíem de quedar sempre bé, i això és un pes molt difícil de suportar, pràcticament impossible si és potencia amb la por al ridícul que tenim gravada al moll dels ossos. Aquests comportaments socials, arriben a esdevenir veritables cuirasses que ens encotillen a tots, impedint que ens puguem mostrar tal com som. Amb totes les nostres potencialitats i amb totes les nostres febleses.

 

Molt poques vegades, en la nostra educació, ens han ensenyat que ningú no és perfecte, que tots i cadascun de nosaltres té aquella part de la qual s’avergonyeix, però en contrapartida té un munt de potencialitats que ha de poder desenvolupar. 

 

Personalment, crec que la felicitat té una correlació directe amb el nostre grau d’acceptació personal, que és justament allò que ens confereix la llibertat de mostrar-nos tal com som. Com menys cuirassats vivim més lliures ens sentim i és en aquesta llibertat que podem desenvolupar harmònicament tot allò que tenim de bo. Es tracta, doncs, de perdre la vergonya a mostrar-nos tal com som. Creure’ns definitivament que ningú no és ni millor ni pitjor que nosaltres. Som, en tot cas, éssers amb diferents potencialitats per desenvolupar, que ens fan persones úniques i meravelloses.

 

Hem de perdre el costum de fer comparacions i de qualificar-nos. Només cal reconèixer-nos com a éssers humans singulars, disposats a oferir als altres el millor de nosaltres mateixos i, alhora, perdre el costum d’etiquetar i judicar els altres.

 

En la mesura que potenciem la nostra part lluminosa, s’aniran il·luminant les nostres foscors. Aprenguem a reconèixer els nostres punts forts i fem-los cada vegada més potents. No es tracta de viure com els altres pretenen, sinó de trobar la nostra forma singular de viure, sense tabús ni moralismes, des de la senzillesa de qui es coneix i reconeix com a ésser humà. Deixem de viure amb el pensament de quedar bé i allunyem-nos d’aquells que es dediquen a posar etiquetes només per amagar la seva mesquinesa.

 

Regina Ferrando i Ferran

10 de maig de 2012