AMOR I POR

 

L’amor és la nostra essència. És l’estat per al qual hem nascut, creixem i ens relacionem amb el nostre entorn. Podríem dir que conrear-lo és la nostra comesa primordial, a través de la qual podem assolir el coneixement absolut i, alhora, ens permet acceptar la realitat de forma incondicional. Quan estimem estem fent allò que cal fer. i això ens proporciona una gran llibertat, la llibertat de saber-se en el bon camí.

 

La por, en canvi, és l’altra cara de la moneda. És el fruit de la nostra ment, que sovint ens ancora en el passat i ens tanca en nosaltres mateixos, aïllant-nos de l’entorn que ens permet ser, perquè el diàleg intern ens allunya de la realitat. El soroll eixordador dels nostres pensaments, doncs, ens allunya de la nostra veritable essència i del nostre voltant. La por ens fa sentir insegurs, impotents, indecisos i no ens permet ni acceptar-nos ni estimar-nos i, per tant, ni acceptar ni estimar els altres. Tots els sentiments que ens limiten com la ràbia, la ira, l’enveja, l’orgull, la tristesa i tants d’altres són una conseqüència directa de la nostra por. La por, en definitiva, entela la nostra mirada i no ens permet veure la realitat tal com és, condemnant-nos a un món fictici en el qual l’amor no pot expressar-se.

 

L’amor i la por són, doncs, dues realitats que no poden coexistir. La por s’expressa quan en el nostre inconscient hi ha una col·lecció de situacions del passat que, per la raó que sigui, hem estat incapaços de resoldre. Si hi parem atenció, però, ens adonarem que la majoria de pors que experimentem, no existeixen en el moment present. Ens acostumen a fer por coses que encara han de passar. Així, per tant, la por és un sentiment que ancorat en el passat, ens encadena també en el futur, fent-nos viure en una realitat inexistent, ja que només existeix el moment present. La majoria de pors, doncs, no són més que fantasmes de la nostra ment.

 

Així, doncs, cal que en el moment que experimentem por, en qualsevol de les emocions que se’n deriven (ràbia, ira, gelosia, angoixa, tristesa, soledat, etc.), prenguem consciència que allò que ens passa no és conseqüència de qualsevol incident extern a nosaltres mateixos, sinó que és un crit en demanda d’atenció del nostre inconscient. Si, en un moment així, som capaços de no caure en la temptació de cercar culpables externs i ens entossudim a voler descobrir la causa veritable, de mica en mica, anirem fent dissabte d’aquest calaix de malendreços intern que ens condiciona la vida.

 

Si alguna vegada no reeixim en aquesta exploració interna, no cal que ens angoixem, tampoc no es tracta de passar-nos la vida mirant-nos el melic. Dediquem-hi el temps imprescindible, però tinguem sempre present que no hi ha res que ens situï més en el present i que ens faci tocar més de peus a terra que posar-nos a estimar apassionadament aquells que ens envolten, assegurant-nos que el nostre amor respecti i accepti i, en cap cas, posseeixi i manipuli. L’exercici d’aquest l’amor totalment desinteressat i gratuït és el millor detergent per a qualsevol taca del nostre inconscient. Per entendre’ns, l’amor ens allibera de totes les pors.

 

Regina Ferrando i Ferran

3 de maig de 2012