ACCEPTACIÓ

 

Els éssers humans passem una gran part de la nostra vida fugint de nosaltres mateixos. Ens fan por la soledat i el silenci perquè ens posen en contacte amb la nostra realitat més íntima. Per això, sovint, ens submergim en el brogit de la vida diària per tal d’evitar plantar cara a les nostres inseguretats. La causa d’aquest comportament sovint rau la nostra història personal.

 

Per què sovint  cerquem les causes dels nostres problemes fora de nosaltres, com si la culpa sempre fos dels altres?, perquè ningú no ens ha ensenyat a relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb les nostres emocions, amb les nostres mancances, ans el contrari, ens han ensenyat que hem de mostrar-nos forts, perfectes i invulnerables. Això fa que ens judiquem contínuament i, alhora, judiquem els altres, potenciant, amb aquest judici, les nostres qualitats negatives i, alhora, no fer res per prendre consciència de tots els nostres punts forts.

 

Aquest conjunt de creences condiciona la nostra vida i les nostres relacions, i ens condemna a viure com si constantment estiguéssim passant un examen i, com a conseqüència, per una simple qüestió de supervivència, ens obliga a cuirassar-nos per por de ser ferits.

 

La solució rau en la paraula acceptació. L’acceptació és la nostra assignatura pendent. Perquè, si bé som imperfectes, que ho som, si d’entrada ens acceptem tal com som, ens donem l’ocasió de canviar. La manca d’acceptació pròpia i dels altres té com a conseqüència la perpetuació dels problemes.

 

Quan, mitjançant l’acceptació, prenem consciència de la realitat de l’ésser humà, ens adonem que ningú no és perfecte, que tots i cadascun de nosaltres som una col·lecció de virtuts i de defectes, més o menys ben endreçats, i que el que cal fer és potenciar totes les qualitats que ens honoren a fi que, de mica en mica, les nostres energies negatives vagin perdent força i deixin de ser protagonistes dels nostres actes.

 

I així, de mica en mica, aprenem a estimar-nos, que vol dir no judicar-nos, ni etiquetar-nos, ni maltractar-nos, sinó respectar-nos, encoratjar-nos i, així, donar-nos espai per créixer.

 

I això mateix, hem de fer-ho amb els altres, donant-los l’oportunitat d’acceptar-se, de canviar, de millorar. Perquè, sigui quina sigui la nostra condició actual, hem de convèncer-nos que tot és millorable i que això només serà possible si fonamentem la relació amb nosaltres mateixos i amb els altres en el respecte més absolut.

 

Deixem, doncs, d’ancorar-nos en allò que fem malament i tendim a alegrar-nos de tot allò que fem bé. Passem de la cultura de la crítica a la cultura del respecte. Ningú no té dret a judicar. Tots som éssers únics i irrepetibles que si volem ser feliços, només podem aconseguir-ho estimant-nos apassionadament.

 

Regina Ferrando i Ferran

1 de març de 2012