ENTRE LA MALENCONIA I LA NOSTÀLGIA

 

És força evident que aquestes festes que s’acosten, ens agradin o no, tenen un regust especial. Són festes que ens desperten emocions i sentiments i ens conviden a treure la pols al nostre passat, il·luminant, amb una llum molt característica, el nostre armari de records entranyables, particularment aquells que estan relacionats amb la nostra infantesa, amarats d’innocència i d’il·lusió.

 

Alhora, fer-se gran, a més d’augmentar l’inventari d’experiències, significa també anar acumulant difunts a la teva vida. A mesura que ens fem grans, cada vegada tenim més familiars, amics i coneguts que han traspassat. I aquestes festes, al bell mig de l’hivern, ens conviden a exercitar una mena de malenconia silenciosa, atiada per l’enyor d’aquells éssers estimats que, ara per ara, no podem tenir a la vora.

 

Tot això fa que aquests dies, que ens movem entre la malenconia i la nostàlgia, facin augmentar la nostra sensibilitat, despertant-nos la consciència d’estar de pas, la consciència de que la mort no és més que una part de la nostra vida, que amb la mort res no s’acaba, es tracta només d’un canvi, d’una evolució. I és que, massa sovint, en  el neguit que sol acompanyar el nostre dia a dia, perdem contacte amb la nostra realitat d’éssers eterns, cosa que ens empeny a aferrar-nos, equivocadament, a aquesta realitat, com si fos l’única que existeix.

 

En la mesura que, en el decurs de la vida, aprofundim dins nostre, però, anem descobrint la nostra dimensió transcendent. Prenem consciència d’una realitat que no és nova, però que teníem oblidada: no hi ha res a l’univers que es creï o es destrueixi, tots els canvis són només de transformació.

 

En la mesura que aprofundim en aquesta idea, ens adonem que el fet que a través dels sentits hi hagi realitats que no podem detectar, no vol dir que no existeixin. El fet que hi hagi persones que ara no podem veure, no vol dir que no puguin estar entre nosaltres, això si, en un estat diferent que als nostres ulls és invisible.

 

És urgent que prenguem consciència de l’existència d’altres realitats. Que obrim la nostra ment a coneixements més subtils, però no, per això, menys importants. Som criatures eternes amb una dimensió espiritual, que transcendeix la nostra naturalesa física actual.

 

Només així, podrem arribar a entendre que les pèrdues personals, en realitat no són pèrdues, i que tots aquells que ja no podem veure, continuen estant a la vora nostre, en unes condicions molt millors i que, a més, ens ajuden a créixer i vetllen per la nostra felicitat.

 

No deixem que aquestes festes ens enfonsin en l’enyorança, ans el contrari, sentim-nos joiosos per la proximitat de tots aquells que ja comparteixen la saviesa completa i que algun dia podrem reveure. I no perdem de vista el nostre objectiu primordial: créixer en consciència per poder transcendir la nostra realitat física i arribar a la plenitud de l’amor. Amor que és la nostra essència i ens toca compartir amb generositat amb tots aquells que tenim al voltant i que encara podem veure.

 

Regina Ferrando i Ferran

15 de desembre de 2011