L’HERÈNCIA

 

El naixement és l’acte inaugural de la nostra vida present. Consisteix en la irrupció en un món que ens és desconegut i hostil, després d’una llarga estada de nou mesos en un entorn paradisíac, natural i exòtic, on hem romàs confortables, ben acompanyats i, per norma general, sense mancances. El moment del naixement, doncs, coincideix amb l’expulsió d’aquest paradís, i així s’esdevé el primer trauma de la nostra història. A partir d’aquí, la nostra vida és un enfilall de petites o grans experiències, que van conformant la nostra personalitat i construint la nostra escala de valors.

 

En contacte amb el nostre entorn, i com a fruit de les nostres relacions, anem adquirint un seguit de normes morals i socials, un seguit de models i d’idees que els adults que ens acompanyen ens transmeten. Adquirim el nostre bagatge cultural.

 

L’Infant, a l’hora de relacionar-se amb l’entorn, és una esponja, que xucla tot allò que li arriba a través dels sentits sense cap mena de discriminació intel·lectual. Enregistra minuciosament el comportament d’aquells que l’envolten. Aprèn intuïtivament allò que veu fer, més que no pas allò que li diuen que ha de fer, esdevenint, així, un imitador perfecte de la forma de viure d’aquells que l’envolten.

 

A mesura que ens fem grans, aprenem a modelar el nostre comportament a fi de mostrar als altres la nostra millor fotografia. Intentem amagar en la mesura del possible les nostres mancances, creant-nos una personalitat que s’ajusti als estàndards i a allò que els altres esperen de nosaltres, més que a allò que som en realitat. Aprenem a reprimir les nostres emocions i el nostre comportament per por de mostrar les nostres febleses. Aprenem a interpretar rols diferents a allò que som, perquè l’anhel de perfecció ens fa tendir a no acceptar-nos tal com som.

 

La veritat és que els fills heretem els problemes no resolts dels pares. L’educació rebuda va acompanyada de les mancances dels nostres educadors que, amb tota la bona fe i tota la bona voluntat, ens han ensenyat allò que creien que era correcte, però també ens han traspassat part de les seves incompetències, de les seves rigideses, de les seves pors.

 

Aquesta realitat, no ha de ser motiu per emprendre una croada en contra dels educadors, ans tot el contrari, ens ha de fer reaccionar per recuperar la nostra autenticitat, redescobrir el nostre rol i la nostra essència i, així, poder ser un bon exemple als ulls tafaners i delerosos dels infants que ens envolten i prenen nota de la nostra manera de viure.

 

Ells, a més, són també els nostres mestres. Els infants són la imatge viva de la innocència que nosaltres hem perdut pel camí. Innocència que no significa ingenuïtat, sinó capacitat de mostrar-nos tal com som, amb total llibertat, sense avergonyir-nos de res, sinó acceptant-nos com a éssers únics i irrepetibles, destinats primordialment a la comesa sublim d’estimar i ser estimats.

 

Regina Ferrando i Ferran

24 de novembre de 2011