ENTRE LA CRISPACIÓ I L’ESPERANÇA

 

Cada vegada més, la nostra societat està convertint-se en un paradigma de la crispació. Si res no ho atura, es diria que caminem a marxes forçades cap a la intolerància, la manca de respecte i els fonamentalismes de tots colors. Es fa difícil observar el present, sense sentir un calfred dolorós que ens inclina a la desesperança. Si ens parem a observar, al nostre voltant, la manera de comportar-se de moltes persones, es posa en evidència que l’individualisme i l’egoisme han arrelat en molts cors i en moltes consciències.

 

I això és així ja des dels actes més quotidians, només cal adonar-se de la manera com algunes persones són capaces de deixar el cotxe al mig del carrer, sobre  passos de vianants o sobre les voreres. Podem observar la manca de consideració a deixar les deixalles fora dels contenidors o al mig del carrer. Patim, dia a dia, la destrucció constant i ràpida de tot el mobiliari urbà. Podem constatar la nostra tendència a judicar-nos els uns als altres, així com la facilitat a propagar difamacions i, alhora, la facilitat que tenim a creure-les i ajudar a propagar-les. I tantes i tantes coses que lluny d’ajudar-nos a construir un món millor ens n’allunyen vertiginosament, enfonsant-nos en la negativitat, en la desesperació i en la infelicitat.

 

Aquest malson quotidià, que pot semblar inevitable, ha de ser l’esperó que ens faci reaccionar per, des de la nostra intimitat més profunda, començar a sembrar llavors de respecte, de diàleg, de solidaritat i d’amor incondicional.

 

Hem de ser valents i aprendre a anar contra corrent, malgrat que ens puguin titllar d’il·lusos, d’innocents o de somiatruites. Som, tal i com deia el poeta, molts més dels que ells creuen i diuen. No hem de tenir cap mena de pudor a parlar de pau interior, de respecte, d’amor, enmig del fangar negatiu que ens envolta com un remolí i que, a poc que ens descuidem, ens engolirà, si no som capaços de mantenir les nostres conviccions amb fermesa, respectant i estimant apassionadament tot i tothom, sobretot aquells que s’ancoren en la intolerància i en l’odi.

 

Tots aquells que ens entossudim a escollir l’amor com a bandera, hem de voler hissar-la pel damunt de tots els esdeveniments que atempten contra les voluntats, contra les cultures, contra les religions i contra les ideologies.

 

Que la nostra veu no sigui mai indiferent a la injustícia. No fem que el nostre silenci recolzi cap intransigència. Entossudim-nos a parlar i actuar des de la innocència, des del respecte, des de l’amor incondicional, sense importar-nos gens ni els judicis ni les etiquetes.

 

No vulguem ser còmplices de la irracionalitat. Renunciem des d’ara als enfrontaments i responguem sempre amb la pau i el respecte més escrupolós. Pot ser que tinguem la sensació que nosaltres sols no podem capgirar la tendència dominant, però canviar nosaltres és l’únic canvi que està totalment al nostre abast. Què passaria si tots poséssim fil a l’agulla?

 

Regina Ferrando i Ferran

17 de novembre de 2011