LA TRAMPA DE LES EXPECTATIVES

 

Perquè estem en aquest món?, què hi hem vingut a fer?, té sentit la nostra forma actual de viure?, sentim que estem en el bon camí o tenim la sensació d’estar perduts? Recordo que, quan era petita, aquestes preguntes ja em ballaven pel cap i de més gran, un dia, algú fent broma, em va respondre «estàs en aquest món perquè hi ha d’haver de tot!», i jo, lluny de prendre-m’ho malament, vaig pensar «quina sort que he tingut!» Perquè malgrat totes les incerteses i tots els interrogants, sempre he tingut una profunda sensació d’estar en bones mans.

 

Tots, des del més pobre al més ric, estem en bones mans i el ventall de possibilitats per ser feliços és infinit. Ara bé, les diferents cultures han adquirit, al llarg dels anys, un criteri d’allò que ens manca per ser feliços. Així, mentre que a la nostra cultura podem pensar que la felicitat depèn de si tenim una bona feina o no, en altres cultures la  felicitat depèn de si tenen quelcom per menjar avui o no.

 

Mentre nosaltres ens lamentem per la crisi, pels impostos, pel preu de l’habitatge, per la manca d’aquest o aquell electrodomèstic, altres amb mancances molt més elementals intenten sobreviure, i la consecució d’un mos de pa, els pot fer sentir molt més feliços que qualsevol de les nostres aspiracions materials. Queda clar, doncs, que sovint el nivell de felicitat és directament proporcional a la nostra col·lecció d’expectatives. Si les nostres expectatives estan satisfetes som feliços i no ho som en cas contrari.

 

Si tenim en compte que, malgrat la crisi actual, la majoria de nosaltres no té mancances elementals, hom diria que la nostra hauria de ser la societat més feliç del món, en comparació amb aquelles societats assotades per la fam i la malaltia. L’observació de la realitat, però, ens descobreix que no sempre és així. No és més feliç aquell qui més té, sinó aquell que sap valorar allò que té, aquell que confia en què l’avui pot ser millor que l’ahir, aquell que se sent agraït amb qualsevol cosa i que sap compartir allò que té amb aquells que l’envolten.

 

Si bé és cert que la nostra manera de viure ens nodreix del més elemental, també és cert que ens comporta una forma de vida molt ràpida, amb poc descans, amb molt soroll, amb moltes tensions i, alhora, amb poques estones per a nosaltres mateixos. Potser la nostra societat, enmig del brogit, ha perdut de vista el veritable sentit de la vida i ens hem arribat a creure que els mitjans són la fita?

 

És hora, doncs, de rebobinar i d’intentar posar les coses al lloc que correspon. És temps d’adonar-nos del nostre engany i cercar dins nostre aquella part que és comuna a tota la humanitat, que ens fa germans i que ens ajuda a mostrar-nos tal com som. Aquella part que ens fa lliures i, en llibertat, ens permet ser feliços. Per trobar-la, només cal sortir de la nostra presó interior, d’aquella que ens fa estar pendents del nostre melic, ens impedeix ser nosaltres mateixos i ens allunya dels altres. Només des de fora, serem capaços d’adonar-nos de la nostra benaurança i de fer feliços aquells que ens envolten.

 

Regina Ferrando i Ferran

10 de novembre de 2011