PREGUNTA IMPRESCINDIBLE

 

El nostre viure atrafegat d’individus immersos en una societat competitiva i desestructurada, en la què cada vegada hi ha més normes i menys líders, on cada vegada ens sentim més aïllats i indefensos, on l’emoció regnant és la impotència, ens pot arribar a convertir en persones impermeabilitzades, que llisquen per la vida sense il·lusió i que, massa sovint, la convicció més comuna és la del “tot s’hi val”, el que importa és que no t’atrapin.

 

Malgrat aquesta realitat, l’ésser humà, per naturalesa, anhela la perfecció, anhela la certesa de deixar petja per les seves consecucions, anhela sentir-se útil, anhela viure satisfet. Però aquest anhel immers en el “tot s’hi val”, pot fer que caiguem en la temptació de fixar les nostres fites únicament en elements externs a nosaltres, com són tenir una professió que ens proporcioni molts diners, viure en una casa fora de les nostres possibilitats, tenir el millor automòbil i tots els etcèteres que hi vulgueu afegir. Elements que tot i produir satisfaccions, no són essencials.

 

A la maduresa, un cop aconseguides aquestes fites, diguem-ne externes, i no havent conquerit la satisfacció plena, hom pot començar-se a adonar que tot això té una importància ben relativa, perquè en el fons, malgrat aquestes possessions, continuem sentint-nos buits, desil·lusionats i frustrats. Hom s’adona que moltes coses que tenia per importants no són més que una col·lecció de convencions socials, de tòpics i de models que poc tenen a veure amb l’essència de l’ésser humà.

 

El desllorigador de tot això, és aquella famosa pregunta que d’infants i adolescents ens havien fet tantes vegades: Què vols ser quan siguis gran? Mentre la gran majoria de nosaltres l’hem respost amb el nom d’un ofici, d’una professió, d’una titulació, pocs ens adonàvem de la seva transcendència.

 

Què vols ser quan siguis gran?, és la pregunta que ens hem de fer cada dia, tinguem l’edat que tinguem, siguin quines siguin les nostres circumstàncies. I a mesura que ens la fem, anirem descobrint que hi ha quelcom més important que la família, la feina, la posició social i totes les fites externes que hom pugui imaginar.

 

Els fonaments de la nostra satisfacció profunda rauen en la nostra relació amb nosaltres mateixos, en la quantitat d’amor i de respecte que ens dispensem, en el desaferrament de la nostra trajectòria passada, en la nostra capacitat de perdonar-nos els errors i d’agrair-nos els èxits, en la nostra habilitat de viure i gaudir de tots i cada un dels instants de la nostra vida i, un cop aconseguir tot això, de la capacitat de traslladar-ho a aquells que ens envolten.

 

Només així, esdevindrem éssers humans satisfets, capaços de ser bons companys, bons amics, bons pares i bons professionals. I no només això, aconseguirem amarar el nostre entorn d’amor, d’acolliment, de joia, de pau, de bé, i sentirem haver saciat el nostre anhel d’utilitat i de satisfacció.

 

Regina Ferrando i Ferran

3 de novembre de 2011